Sant Miquel dels Reis i Carmen Calvo

L’alcalde de València Pérez Casado i el president de la Diputació Antoni Asunción decidiren, molts anys enrere, girar el rumb de la història dels valencians i retornar-los la protecció del seu patrimoni en encarar la restauració del Monestir de sant Miquel dels Reis, la més gran mostra de l’arquitectura renaixentista de les nostres terres, projectada per Covarrubias per encàrrec de Germana de Foix.

Superada una etapa que hauríem de conèixer com de la Ignomínia, en la qual el Monestir fou objecte de depredació i destrucció durant la Guerra del Francès i la Desamortització, el monument es va salvar de la total destrucció i venda com a materials d’obra gràcies a la intervenció de la Reial Acadèmia de Belles Arts i la Societat d’Amics del País Valencià.

Concloses les obres de restauració del claustre sud i dels cossos que l’envolten així com de l’església, afegides les obres de nova planta del claustre nord, i tot el conjunt enllestit per a rebre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Biblioteca Valenciana, semblava que el monument es trobava en la recta via per enfrontar un futur prometedor, sia des del punt de vista monumental o patrimonial, sia urbà.

Mancava, però, una qüestió essencial encara que semblava tangencial: el monument s’enfrontava a la més cruel de les realitats paisatgístiques, tenint enfront de les portes de Carles IV de 1802, projectades per Cristóbal Sales, un teló de fons immediat de 15 altures i una arquitectura abominable deguda als pitjors moments culturals de la nostra vida.

Un camí confús

La solució d’aquest problema patrimonial i paisatgístic ha estat trobant un camí confús i d’escassa qualitat fins ara que ens trobem amb una proposta intel·ligent que abona les valoracions de Tomàs Llorens en la seua Memòria Històrica per a l’Avantprojecte d’intervenció de l’any 1987: “...el monestir afirmava així la seua vocació de societat paral·lela, oposada i complementària respecte de la ciutat...” És a dir, de solitud.

Un cop establertes les bases, repristinat el monestir, reposats els seus cossos, cornises, estructures, teixits i motllures, una vegada plantejada la seua necessària solitud paisatgística, caldrà que la societat prenga consciència de la utilitat d’allò aparentment inútil, a la manera de Nuccio Ordine. Parlem de l’Església de Sant Miquel dels Reis.

Donació

Ara farà uns anys que la molt generosa i preada artista Carmen Calvo va fer donació d’una conservació (també coneguda com 'La Caixa Màgica'), que va ser objecte d’alta valoració a la Biennal de Venècia de 1997, al costat de l’obra de Joan Brossa. Carmen feu donació a la Generalitat Valenciana de l’obra i en demanar-nos ajuda vam recolzar la idea d’ubicar-la al cor alt de la magnífica església que Cambra i Ambuesa van aixecar al XVII i allí fou instal·lada envoltada per unes peces de cautxú amb imatges de l’autora que hi formaven un cos escènic.

La instal·lació fou entesa com a peça inicial d’un conjunt d’obres de l’avantguarda del segle XX que haurien d’ubicar-se en els diversos altars de l’església, tot configurant un espai d’art contemporani de gran qualitat a l’altura que va assolir la figuració i altres maneres de les dècades en les darreries de la Dictadura.

La idea, la proposta semblava engrescadora: un conjunt d’obres d’art contemporani allotjades en respectius altars, dessacralitzats és clar, acaronant la contemplació d’exquisits ordes clàssics, les seues motllures, les petxines de la cúpula, els arcs torals, tot d’una qualitat excel·lent.

A hores d’ara no tenim més notícia que la dificultat -literalment impossibilitat- de visitar tant l’obra de Carmen Calvo com l’església, exclosa d’una esquifida visita guiada. I govern rere govern, sols regna el silenci aclaparador.

Suscríbete para seguir leyendo