El misteriós cas valencià

Ja ho saben vostès. L’es-alert del 29-O va tardar a enviar-se, entre altres motius, pel model de llengua que calia utilitzar. De la llengua dels valencians, of course. Sobre el castellà i l’anglès, no hi havia res a objectar. Totes les seues formes lingüístiques són sempre i en qualsevol circumstància acceptades i comprensibles. Sort en tenim, des de Sant Vicent ençà, de la nostra condició poliglota. El mateix dia que ens assabentàvem d’aquelles discussions criminals, la presidenta de l’AVL signava un acord amb les Corts espanyoles per a traduir una documentació que ja té versió en català! La redundància és la més patètica de les figures retòriques. Si s’escampa l’exemple, el BOE tindrà prompte tantes versions com comunitats autònomes. Pur malbaratament de recursos que el codi penal hauria de tipificar.

Les llengües són instruments de comunicació (també d’incomunicació, en determinats casos). Gràcies als take coders navajos, els aliats van protegir les seues comunicacions dels alemanys i japonesos. Amb tot, els usos lingüístics convencionals també solen adquirir valors simbòlics --entre els quals, els identitaris, que són els considerats més sagrats. Consegüentment, els alfabets, com el cas serbo-croat, les normatives oficials, com el gallec-portuguès, i fins i tot determinades tipografies, com el cas basc, poden esdevenir, a conveniència dels sacerdots de la tribu i filòlegs d’amén, icones sacralitzades o demonitzades. Per això no és estrany que, en situacions de conflicte lingüístic, la falta de funcionalitat de la llengua subalterna impulse uns valors simbòlics que no haurien de ser sublimatoris.

Les dues notícies d’aquell dia són expressions paral·leles d’una mateixa mentalitat simbòlica --amb tocs decididament essencialistes. Les actituds subjacents pretenen defensar, cadascuna a la seua manera, el “geni” de l’idioma entès com a singularitat identitària. L’objectiu implícit és la recerca, per mitjà de la nostàlgia o de la mala llet, d’unes arrels incontaminades i autèntiques que pot representar qualsevol parauleta innocent. Pura arqueologia romàntica que, de la mà dels Rousseau o Herder del cas, allunya els usos lingüístics del món profà i funcional que caracteritza les comunitats lingüístiques contemporànies. Una mostra també del narcisisme freudià de la petita diferència.

Als responsables de l’es-alert, no els importava la funcionalitat de la llengua. Ni en un instant entre la vida i la mort deixaren de costat el seu prejudici troglodita contra l’idioma de bona part de la gent que s’ofegava. Per motius diferents, els acadèmics que van signar l’acord secessionista tampoc van valorar la funció instrumental de la llengua gràcies a la qual cobren les dietes. La redundància esmentada ho certifica. En tots dos casos, la comprensió del missatge estava garantida. Però es tractava d’emfasitzar, com dic, trets distintius i populistes. La prohibició d’usos lingüístics o la seua folklorització dialectalista són, al capdavall, pràctiques populistes molt esteses. L’assagista Antonio Scurati s’hi va referir a propòsit de Mussolini en el llibre Feixisme i populisme. La persecució a la qual va ser sotmès Claudio Treves, l’intel·lectual que el va precedir en la direcció d’Avanti!, es va fonamentar precisament en l’oposició de la “llengua del poble” que defensava Mussolini i “la prosa massa culta, docta i elaborada” de Treves. Per aquell temps, Victor Klemperer documentava en La llengua del Tercer Reich que els usos lingüístics no són mai innocents.

Per la seua banda, Rosa Sala va estudiar en El misterioso caso alemán el solatgecultural particularista en què es va recolzar el discurs i la difusió del nazisme. Les expressions del pensament reaccionari i l’extrema dreta s’han d’explicar amb anàlisis econòmiques, per descomptat. Però sense oblidar, com suggereix l’autora, que els vincles culturals --pistes i indicis literaris i culturals, en diu ella-- sargeixen una mentalitat social que finalment legitima el mal. La singularitat del “poble” alemany construïda abans del nazisme demostra que les idees no germinen en el buit social. Convindria, per tant, que no banalitzàrem fets lingüístico-culturals que, gràcies al seu valor simbòlic i emotiu, tenen una gran capacitat de colonització mental.

Les dues notícies que ressenyàvem adés en són petites mostres --i de diferent rellevància. Totes dues, malgrat les diferències, expressions d’un irracionalisme populista difós al País Valencià des del tardofranquisme. La primera, de la mà del blaverisme reaccionari, amb perdó per la redundància. El segon, d’un pragmatisme equidistant que, amb una pràctica de dècades, ha avalat i reforçat la major part dels postulats de l’hegemonia cultural secessionista. Com expressava Joan Fuster, un Claudio Treves de Sueca, els fracassos no s’improvisen. Els discursos i les pràctiques populistes, lingüístiques o no, no són una excentricitat puntual que hem de normalitzar. Avui es prohibeixen paraules, llibres o idees, i demà ens prohibiran eixir de casa sense l’estrella de catalanista enganxada a la camisa. Potser per tot això, Hanna Arendt va renunciar a qualsevol identificació entre l’ús de la seua llengua i la idea romàntica de “poble” que s’havia estès per Alemanya amb el vist-i-plau de persones cultíssimes i d’acadèmics reconeguts. No, els valencians no som gens originals, singulars ni misteriosos.