El secret d’iniquitat que uneix Mazón i Feijóo

El mot «secret» ve emprat per Karl Marx en llocs clau de la seua obra. Amb ell al·ludeix, com si fora una clau, al lloc on s’esdevé efectivament allò real, allà on es forgen les causes del que després ve a la superfície. Per això parla del secret de la història. Sovint, allò que hi succeeix es deu a causes i motius que no apreciem fàcilment, puix es troben a eixe pla soterrani.

La dimissió de Carlos Mazón ha arribat tard i malament. Ho ha fet després d’un any de canvis de guió sobre la seua negligència el 29 d’octubre del 2024, d’indiferència cap a les famílies de les víctimes, d’ulls clucs a les manifestacions massives. És una dimissió indigna de l’alta autoritat que representa. Acabem d’assabentar-nos que Mazón respongué quatre missatges d’alerta de l’ex consellera de justícia i interior, Salomé Pradas –tres d’ells alarmants–, amb un «cojonudo»; que el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, li digué a la mateixa persona que no es podia molestar el president; aquest, al més pur estil d’un Lluís XV, es trobava dinant en les hores prèvies a la mort per afogament de més de dues-centes persones.

I, tanmateix, Mazón manté l’acta de diputat. Ha sigut anomenat portaveu en la comissió de reglament de les Corts. El seu sou rep un plus de gairebé nou mil euros. Com a expresident té dret a disposar de vehicle oficial i xofer, junt amb dos assessors –Cuenca un d’ells?– i un despatx a Alacant: un pis de 160 m² a un edifici amb vistes a l’Explanada. Increïble. El president nacional del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, diu que, amb la dimissió, han passat pàgina respecte d’allò succeït a València: renunciar a l’acta «es un asunto de Mazón». Com si ell no tingués res a dir. Com si ni tan sols poguera pronunciar-s’hi. Respecte exquisit envers el fòrum intern del senyor Mazón; indiferència cap a les víctimes, que justament han rebutjat reunir-se amb Pérez Llorca; menyspreu cap a les institucions de la Generalitat i la ciutadania.

Si Feijóo sap que Mazón és un llast per al seu partit i per al seu lideratge; que un any de dilacions ha danyat greument la imatge del PP en la Comunitat i que aquesta seria una ocasió per a reconstruir ponts; que podria sortir-se’n tot mostrant el seu rebuig cap a la frivolitat amb què procediren eixos dirigents el dia de la tragèdia... llavors, per què no pren posició? Per què roman en silenci davant els beneficis increïbles de l’expresident? Quin és el secret, tan poderós, que uneix la seua sort a la de Mazón...?

És un secret d’iniquitat. Amb ell es pretén passar de puntetes per una infàmia. La història però, Ciceró dixit, és mestra de la vida. Qui aprendrà la lliçó de tot el que estem presenciant?