Mónica Oltra i la cacera judicial

Quan l’Audiència Provincial ordena obrir judici oral contra un imputat i el jutge instructor arxiva la causa perquè no hi veu cap indici de culpabilitat, se li diu normalitat; quan s’interposa un recurs per reobrir la causa sobreseguda i l’instructor l’arxiva de nou, se li diu persistència; però si un nou auto de l’Audiència ordena reobrir altra vegada la causa i l’instructor l’arxiva per raons idèntiques a les anteriors, se li diu obstinació. De manera que, si l’Audiència Provincial decidira ara, una vegada més, obrir judici oral perquè s’encabota en seure l’imputat a la banqueta dels acusats, estaria tan a prop de la cacera judicial que, qui hauria de ser investigada, és la secció penal de la pròpia Audiència. Els magistrats que la integren han sigut sempre tan llepafils? En quins casos? I en quins altres han arxivat les causes? Potser això donaria alguna pista sobre què hi ha darrere de tanta ziga-zaga judicial.

Sent així que “a la tercera va la vencida”, com diuen per allà; o, la tercera és la bona, com diem per ací, l’Audiència de València hauria de donar per acabat el calvari de Mónica Oltra, l’heterodoxa icona de l’esquerra a la que, sense esmentar-la, al·ludia en el paràgraf anterior, com hauran notat els assidus i espavilats lectors d’aquesta columna. Incisiva, provocadora i sempre contundent contra la corrupció, esdevingué l’Hèrcules electoral de Compromís. I això és el que no li perdonen. En Espanya, cada vegada que surt alguna esperança en l’esquerra s’utilitza la Justícia per frenar-la. Va passar amb Pablo Iglesias, exlíder de Podem, quan l’acusaren falsament de tindre un compte al paradís fiscal de les Illes Granadines. I ara estan en plena faena contra Oltra i l’esposa de Pedro Sánchez. El lawfare que impulsa la dreta política, mediàtica i judicial ha substituït el colp d’Estat militar pel dret penal. O se fa una reforma profunda del sistema judicial i s’evita l’ús abusiu de les instàncies judicials, o acabarem, més aviat que tard, en una crisi constitucional.