Vigència d'un treball d'hòmens

Les gotes de la clepsidra de 2025 s’esvaïxen i ja s’intuïx, allà al fons, el final de l’any. Potser per això, i perquè l’actualitat me’l retorna, rescate un dels primers llibres que vaig llegir enguany: Un trabajo de hombres d’Edith Anderson. Nascuda als Estats Units, la seua vida presenta certes similituds amb una altra autora naturalitzada en aquell país: Emma Goldman. Totes dos presentaren inquietuds socials que traslladaren als seus escrits, ambdós eren d’ascendència jueva i, així mateix, feren estatges profitoses a Europa. Ara bé, més enllà de la considerable diferència d’edat (1869 Emma i 1915 Edith), Goldman era una coneguda activista de conviccions anarquistes i Anderson va pertànyer al CPUSA (Partit Comunista dels Estats Units) primer i, al KPD (Partit Comunista Alemany), després.

Anderson, va començar la seua activitat com a escriptora responsabilitzant-se de l’edició de cultura del Daily Worker, on cobrava pràcticament la mitat del salari establert pels sindicats. Quan la van fer fora va començar a treballar en els ferrocarrils. Atesa l’alarmant falta de mà d’obra masculina per la guerra, les dones hagueren de començar a suplir les vacants deixades pels hòmens mobilitzats

I este és, en definitiva, el tema del llibre. Basant-se en la seua pròpia experiència Anderson va traçar l’itinerari d’un grup de dones des que va entrar a la primera entrevista de treball fins al final de la guerra. És una novel·la coral en el sentit que són molts els personatges femenins als què l’autora va donant entrada al llarg del transcurs del temps lineal. Alhora, és una novel·la total, en tant en quant són molts els aspectes que aborda. Dones de diverses edats i procedències, totes han d’enfrontar-se als mateixos reptes. El primer, el de les relacions laborals, les quals s’establixen a un triple nivell: amb l’empresa, amb els companys masculins i amb la competència entre les mateixes dones.

L’empresa de ferrocarrils juga un paper molt definit: en primer lloc, convèncer als treballadors masculins per a què accepten les noves col·legues L’argúcia que va trobar la direcció per a convèncer els sindicats, masculins, per suposat: l’amenaça de contractar treballadors negres si persistien en barrar el pas a les dones. Va ser un argument definitiu: abans les dones que els negres. Anderson havia tingut molt de contacte amb el món de les titelles, quasi professional. Este coneixement el va traslladar a la seua obra literària, on s’aprecia com l’empresa maneja els fils i els treballadors es mouen.

Pel que fa a les relacions entre treballadors d’ambdós sexes, cal destacar l’esforç sostingut de les dones per aconseguir un lloc en el sindicat (“Germandat”) ferroviari. D’alguna manera confiaven en què la seua filiació seria el camí per aconseguir la igualtat laboral, ja que, al mateix treball no hi havia les mateixes oportunitats de torns, d’itineraris o de salari. Jessie Lamb, personatge transsumpte de l’autora, anirà assenyalant a les companyes els riscos de deixar-se seduir pels cants de sirena de l’empresa, ja que les dones, treballadores al cap i a la fi, intentaran trobar eixides als seus problemes, a nivell individual i, per suposat, mitjançant la promoció professional proporcionada no pels mèrits laborals, sinó pels designis directius.

Dones i hòmens en un mateix entorn laboral provoquen pulsions sexuals. El problema esdevé quan estes es basen en l’engany, sobretot per part dels barons, tant dels companys ferroviaris com dels superiors jeràrquics. Els anhels íntims de les protagonistes són mostrats amb total versemblança. No vaig, per suposat, a desvetllar com acaba el grup de dones en què es basa la novel·la. I és que el desenllaç cobra tanta importància com la magistral trama de relacions que l’ha autora ha anat teixint en l’obra.

Edith Anderson va publicar este llibre passada ja una dècada del final de II Guerra Mundial, i ho va fer amb el títol Gelbes Licht. Esta suposada anomalia mereix una explicació. En el film Europa, (Lars von Trier, 1991), Leo Kessier, jove jueu estatunidenc, viatja a l’Alemanya de la immediata postguerra per a treballar en els ferrocarrils i ajudar aquell poble. La pel·lícula va ser molt premiada pels aspectes estilístics i tècnics; però és un film trampós atesa la postura més que ambigua respecte al nazisme. Doncs bé, Anderson va fer l’impossible per reunir-se amb el seu marit que estava en el Berlín de la postguerra. I va decidir quedar-se allí. El seu home va morir el 1958, dos anys després tornava als Estats Units. El paral·lelisme rau en viatge que tots dos personatges, el cinematogràfic i el real, efectuen des del seu país cap a l’Alemanya arrasada, però ací s’acaben les afinitats, clar.

Potser algú pense que el tema de la novel·la està superat atés el canvi experimentat en els models de producció i de servicis. Ara bé, les relacions laborals continuen obeint el mateix esquema i, no diguem, la pressió sexual dels hòmens, inclús en àmbits, per a mi totalment insospitats fins fa poc, com ara les cúpules dels tres partits d’esquerra d’àmbit nacional amb representació parlamentària. I pel que fa al món laboral, només cal tindre present què va a passar amb els 5.500 treballadors de Telefònica que van a anar al carrer (Levante-EMV, 11 de desembre). Han canviat moltes coses, sí, des dels anys quaranta, però romanen les essències: capitalisme, sexisme i racisme. En efecte, abús sexual, racisme i disparitat laboral, per desgràcia, continuen encara presents en les acaballes de 2025.