Voluntat i futur

En l’article titulat “La voluntat de creure”, aparegut en el periòdic Mişcarea [El Moviment] el 25 de febrer de 1931, Emil Cioran, que per mesos no arribava a les dos dècades de vida, es preguntava per l’esgotament de la cultura, i lligava la seua pervivència a la capacitat de produir nous valors, i els símptomes de l’apocalipsi, pel contrari, al perspectivisme històric i al relativisme. En aquell instant, qui esdevindria decebut intel·lectual apàtrida, jugava amb les idees fortes de la joventut.

La llibertat sempre espanta, i si no ho fa, trobarem algú que desitjarà atemorir-nos amb la idea de ser lliures com a humans o com a poble. La presa de decisions i el compromís espanten igualment, perquè suposen una cesura vital. Cioran parla també de religió en el seu article, i de la descomposició de la sensibilitat religiosa per dos motius: la desaparició de l’esperit contemplatiu, i la “manca d’orientació cap a allò que és essencial”. L’essència és indefectiblement un punt bàsic de conformació de la idea del món de cada societat humana, i s’imposa usualment aquella que compta amb poder econòmic i possibilitat de control i difusió, és a dir, difícilment les minoritàries o les sotmeses: essència bretona?, essència corsa?

Per consegüent, la voluntat, l’historicisme, la veritat i l’essència serien factors que possibilitarien l’emergència d’una força que equilibrara la tendència a la qual una determinada societat pot vore’s sotmesa en un període d’esgotament, com deia Cioran als 19 anys de vida, en una Romania encara llavors esponerosa.

Les essències, els paradisos perduts, les edats d’or, les masses convençudes… són camins d’ebrietat, però alhora són fundadors. Per desgràcia, no hem sabut transitar-los ni en la política ‒i molt menys en la metapolítica nacionalista valenciana (perquè de política nacionalista, ací, no n’hi ha)‒, ni en l’espectre de la cultura. Ni tan sols en una travessia que ens allunya cada vegada més dels ports “segurs”, hem deprés a buscar sinèrgies alternatives als discursos homogenis, a la “realitat” centrípeta.

Seguim ataüllant essències mentres el perfum se’ns evapora. Ens emborratxem amb la teoria mentres el poble deixa de ser poble. Perdem la llengua a causa de l’increment de jugadors perplexos en la contesa, i de l’autoodi cap a les nostres particularitats. Estem en eixe instant ‒tots els pobles minoritzats d’Europa ho estem‒ que assenyalava Cioran com a punt d’inflexió. Però l’intel·lectual romanés ni tan sols es referia a casos com el nostre.

La voluntat, la veritat i l’essència ens han servit de poc als valencians, perquè tal volta mai es posaren en joc, perquè només en preteníem deixar testimoni (escrit), o perquè teníem el pensament segrestat pel miratge del possibilisme. Potser també perquè eixos valors remeten al passat i no allumenen el futur. Un futur, per desgràcia, ben negre, d’esgotament, de ridícul gueto… Perquè quins valors es podrien crear encara que ens individualitzaren i projectaren cap a alguna cosa més alta que la supervivència?