Porta de Sapadors

“Amb Franco es vivia millor”, repetix, a manera de mantra, una quarta part dels jóvens. Allò que ells ignoren, però, és que fa 50 anys, uns altres jóvens, en nits com estes en què l’any ja s’acomiada, s’apilotaven en les portes de la presó Model de València. Allí demanaven la llibertat dels presos, l’únic delicte dels quals era el d’haver treballat pel final d’una dictadura fonamentada sobre l’ossamenta de milers de cadàvers. Allò que els jóvens solidaris reberen a canvi de la vigília va ser un munt de bastonades de la Policia Armada.

Els militants de tota la vida, ja se sap, són els imprescindibles: jo en conec alguns. Tant se val que l’últim dimarts de mes coincidisca amb una onada de calor estiuenca, l’eixida de les vacances o el final de l’any: aquells antics jóvens i altres de nous, van a estar allí, a la porta del Centre d’Internament d’Estrangers (CIEs) de Sapadors. Alfons García comentava el passat 20 de desembre que, en estes nits, no cal obrir els ulls per saber que estàs a València: la humitat se’t clava als porus de la pell, com si caminares a la vora de les ones. I esta gent, en lloc d’estar consumint en la ciutat pletòrica d’il·luminació nadalenca o injectant-se sèries televisives, persistix a demanar, una cosa tan, aparentment peregrina, com el tancament dels CIEs.

Allà retenen estrangers sotmesos a expedients d’expulsió d’Espanya. És una pràctica estesa pels països rics: detenen o empresonen forçosament les persones considerades com a immigrants il·legals o que han arribat de manera no autoritzada al país. En Espanya, en concret, com en el joc de l’oca, en estos pous poden caure les persones a les què falta la documentació en territori espanyol, treballen sense permís de treball -tenint, inclús, permís de residència vàlid-, les que participen en activitats que violen l’orde públic o il·legals, o freturen d’un mitjà de vida legal.

Com pot intuir-se, els motius pels quals una persona pot ser detinguda i, consegüentment deportada, són manifestament ambigus. Si afegim el fet que hi ha un buit de reglamentació immens en estes “presons administratives”, el resultat és un ample marge de discrecionalitat per a les forces d’orde públic, la qual cosa es traduïx, inevitablement, en situacions d’abús. I, certament, les organitzacions humanitàries venen denunciant la manca d’espai i de servicis a les cel·les, les pràctiques rutinàries d’humiliació i maltractament i el fred que, en estes dates, impera en esta mena de calabossos.

És per això que, des de 2010 es va iniciar a València la campanya “CIEs NO”. Des d’aleshores s’han denunciat, a més de les pràctiques indicades, les condicions del centre d’internament valencià: falta de roba per a presos interns, de calefacció i aigua calenta per a les dutxes. També s’han admès querelles contra agents de l’autoritat per maltractament a interns, els quals han arribat a fer vagues de fam. Inclús en la passada etapa progressista del consistori valencià, s’intentà acabar amb este centre atenent a la falta de condicions de salubritat i, també, de llicència d’activitats.

Ara bé, el que no podem oblidar és que, estes construccions, inclús en l’hipotètic cas que oferiren condicions d’habilitat òptimes, allò que no deixen de ser és centres de concentració contemporanis; llocs on es tanca gent que no ha comés cap delicte –en eixe cas està la càrcer- . És un immens absurd que un estranger haja d’estar empadronat dos anys, sense poder treballar oficialment, per a poder arribar al permís de residència. És una manera com una altra de tindre una reserva de mà d’obra esclavitzada. En 2014 una iniciativa legislativa popular impulsada per 900 oenegés recollia quasi 700.000 firmes per a la regularització de les persones migrants. El projecte, no obstant el suport explícit de la Conferència Episcopal, roman encallat en la Cambra dels Diputats. Les dretes proclamen enfàtiques “la identitat cristiana” (?) del país, però obliden que, segons els relats evangèlics Josep, per salvar la família, hagué de prendre el camí de l’exili cap a Egipte i, en tornar, fugir d’Israel i refugiar-se a Natzaret.

En este context internacional, tan absurd com irracional, la immigració ha aconseguit el rang de perill internacional de primer orde. Les consignes de Trump són seguides servilment pels qui s’autoproclamen patriotes, i la repetició propagandística d’esta idea ha aconseguit calar entre la població que, segons el CIS, ja és, juntament amb la falta d’habitatge, problema principal. Tot un immens absurd en un continent com l’europeu, i un país com el nostre on, inclús la natalitat dels immigrants està baixant. Sols cal mirar qualsevol construcció en marxa per vore com, la majoria dels obrers són vinguts de fora. Amb este entorn tan infantiloide, per dir-ho de manera suau, és difícil que la legislació sobre estrangeria canvie, no obstant, l’extrema necessitat i urgència. Amb el canvi tots eixiríem guanyant, però això, per als cadells trumpistes, és irrellevant.

He dit que una quart part dels jóvens creu que amb Franco es vivia millor. Percentatge semblant al de França respecte al jovent i la dictadura. Tot i això, tres quartes parts de la joventut encara no ha estat abduïda per les pantalles planes i pensa que, igual que en la dècada de 1960 els valencians d’origen aprengueren a conviure amb els immigrants procedents d’altres llocs d’Espanya, ara creixeran amb la riquesa humana que la immigració suposa. És per tot això que, a la porta de Çapadors, jóvens i majors, militants de la humanitat tots, demanen el tancament d’estos centres. Perseverem: el futur és possible.

Josep Martí Ferrando és historiador i escriptor