Carta als Reis

No hi ha cap societat madura que renuncie a decidir com ser i no hi ha millor moment per a mostrar-ho, que aquell en què, simbòlicament, formulem desitjos col·lectius. De menuts, l’arribada de Ses Majestats era sinònim de joguets i sorpreses; de majors, ho és d’esperances, de preocupacions compartides i de futur. El Dia de Reis continua sent màgic, però la màgia ja no està en el paper de regal, sinó en allò que desitgem que canvie de veritat. Sobretot quan hi ha xiquets en casa i u recorda aquell despertar nerviós i il·lusionat, convençut que tot era possible. Hui, en més experiència i des de la responsabilitat pública, els desitjos són uns altres: superar la confrontació política permanent i la crispació que s’ha instal·lat en la convivència.

Pensar en el futur és acceptar que no som una realitat tancada. Som una societat en construcció permanent, que necessita debat públic i també reflexió personal. No estem fets d’una matèria rígida ni immutable. Ben al contrari: evolucionem quan ens mirem sense por i en honestedat. Si alguna cosa definix al poble valencià és la seua capacitat d’existir en criteri propi. Les valencianes i els valencians som protagonistes de la nostra història, no simples espectadors. Ens expliquem a partir d’allò que ens fa singulars, d’unes particularitats històriques que ens han modelat durant segles i que hui conformen una comunitat en identitat pròpia i motius de sobra per a sentir-se orgullosa.

Raons i arguments no ens falten. El que massa vegades ha faltat és determinació. Determinació per a defendre en l’espai públic allò que som, sense complexos ni necessitat de validació externa. També en matèria lingüística.

Viure en valencià no hauria de ser mai un acte de resistència, com tampoc ho és viure en castellà. La convivència entre llengües ha sigut sempre una realitat natural en el nostre territori. Que cadascú parle com vullga, en llibertat i respecte, com sempre s’ha fet. Precisament, per això tenim dos llengües cooficials. El problema no és la diversitat; el problema apareix quan se pretén uniformar-la i quan se confon normalització en imposició.

En els últims anys, una part cada vegada més àmplia de la societat valenciana ha reclamat una cosa tan elemental com necessària: que el valencià siga reconegut tal com és, en les seues particularitats pròpies i sense manipulacions interessades. Quan la ciutadania se sent identificada en la llengua que utilitza en el dia a dia, no hi ha cap motiu per a abandonar-la ni per a relegar-la a un segon pla. D’ahí que entre els desitjos d’enguany, n’hi haja alguns especialment significatius. En primer lloc, la consecució del domini .val, pensat com un espai compartit en internet que ha d’implicar a institucions, empreses, entitats culturals, educatives i socials i que ha de projectar la identitat valenciana també en l’àmbit digital. Però este esforç ha d’anar acompanyat d’una implicació real: que el valencià se visca en normalitat en el comerç de proximitat i, sobretot, que les institucions i els responsables polítics valencians el defensem de manera clara i valenta davant qualsevol atac, qüestionament o intent de deslegitimació, sense ambigüitats ni silencis còmplices.

Perquè la política hauria de servir per a canalitzar els debats que importen a la ciutadania. Durant els governs del Botànic, se va apostar per un model lingüístic que no connectava en la realitat quotidiana de molts pobles i ciutats. Una normativització excessivament dirigida des de dalt, que separava la llengua de la gent i generava rebuig en lloc d’adhesió. No cal posar exemples: tots sabem a què ens referim.

Des de la Diputació de València i molt abans, en altres àmbits, hem defés en claredat un model lingüístic propi, reconegut normativament, però arraïlat al territori. El valencià que se parla en València, Gavarda, Sagunt, Xàtiva i Llíria. El de Puçol, Torrent, Gandia i Alzira. El d’Ontinyent i el de Sueca. Obrir este debat va incomodar a alguns, però era necessari. Perquè preservar la identitat no és quedar-se quet, sinó saber d’on vens per a decidir cap a on vas.

És curiós observar com aquells qui abans practicaven el silenci ara comencen a reaccionar. Tota rectificació, vinga de la convicció o de l'oportunisme, és benvinguda si servix perquè el valencià deixe de ser un instrument de confrontació. Ho fan per convicció, per oportunitat o per una barreja de les dos coses? Lo que importa és que el debat avance.

En este context, s’ha firmat recentment un conveni entre la presidència del Congrés dels Diputats i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que reconeix la singularitat lingüística del valencià i impulsa la seua difusió en ajuda econòmica estatal. És un pas en la bona direcció i aixina cal reconéixer-ho. També ho és quan l’altre dia, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, va pronunciar en la seua particular felicitació nadalenca una frase aparentment anecdòtica però carregada de significat polític: “Traiga quien te traiga los regalos, en diciembre o en enero, o las dos cosas; las felicites como las felicites, en catalán, en gallego, en euskera, en valenciano, en español... me gustaria desearte unes felices fiestas”. No era una simple enumeració de llengües; era el reconeiximent explícit del valencià com una realitat lingüística en entitat pròpia dins de l’Estat. Sabem com funciona Sánchez: no dona cap pas si ell no veu benefici electoral. Però precisament per això, el gest té valor. No naix de la convicció, sinó de la necessitat. És la societat valenciana, en la seua pressió i en el debat ja obert, qui l’ha obligat a pronunciar el nom del valencià on abans s’evitava fer-ho. Qui, en canvi, no ha sigut capaç de provocar este reconeiximent ha sigut el PSPV ni la seua líder, Diana Morant, incapaços de defendre una posició pròpia i valenta. Res sorprenent: continuen actuant com a mera sucursal política, sense veu ni projecte propi, també en una qüestió tan important com el valencià.

El llenguatge no és neutre. Les paraules que utilitzem i les formes que triem, diuen molt de com ens situem en el món. Recuperar expressions dels nostres iaios o maneres de parlar pròpies d’un poble concret no és folklorisme, és identitat. El valencià no sols descriu la realitat, també la construïx. Dona forma a la nostra manera de pensar, de relacionar-nos i d’entendre el nostre entorn.

Durant massa temps, alguns han practicat el silenci; altres, un discurs artificiós. Hui molts corren per demostrar valenciania. Ningú sobra, però la ciutadania sap distingir entre convicció i oportunisme. El camí ja estava fet. Ara toca continuar-lo en trellat. Perquè allò que no se parla, acaba desapareixent. I no parlem només d’un idioma, sinó d’una manera de mirar el món, d’entendre el nostre espai més pròxim i també l’horitzó més ampli.

La política, de vegades, decepciona perquè els canvis no arriben tan ràpid com voldríem. Però ningú ens podrà llevar el dret ni la responsabilitat d’imaginar un futur millor i avançar cada dia per fer-lo possible. Sense crispació innecessària. Sense interessos partidistes per damunt del bé comú.

Som una societat que se respecta quan defensa lo que som. Tenim una herència, però també una obligació en les generacions futures i només hi ha una manera de complir-la: treballant, treballant i treballant. O ho fem les valencianes i els valencians o no ho farà ningú per nosaltres.

Que els desitjos d’este Dia de Reis no se queden en paraules i que el 2026 siga l’any en què pensem, actuem i vivim en valencià, convivint en el castellà des del respecte, la normalitat i la riquesa de ser bilingües.