Tremé a l’Horta Sud

Durant el cicle nadalenc, l’Ajuntament de Massalfassar, a l’Horta Nord, ha programat diverses actuacions musicals, entre les quals un parell de magnífics concerts de jazz. El primer, a càrrec de la Dixieland de la Sedajazz Big Band, especialment emotiu també per raons extramusicals. El seu líder, l’incansable saxofonista Francisco Blanco “Latino”, va fer notar a un auditori intergeneracional que aquella música tan alegre i festiva era original de Nova Orleans, bressol popular de l’old jazz. Latino va referir-se a la rellevància d’aquesta música en la sèrie televisiva Tremé, una producció d’Eric Overmyer i David Simon estrenada el 2010 per HBO, productora de la mítica The wire, amb guió del mateix David Simon. La música i la cultura musical són el fil conductor de Tremé, els capítols de la qual ressegueixen la reconstrucció del barri del mateix nom, cor afroamericà de Nova Orleans, després del pas de l’huracà Katrina el 2005.

El col·lectiu de músics Sedajazz, original de l’Horta Sud, té la seu en unes alqueries del barri de La Torre, vora l’actual Pont de la Solidaritat. Unes instal·lacions arrasades per la dana de fa un any. La Sedajazz va perdre en aquell cataclisme una alumna, Susana, a més d’instruments, partitures i tota mena de material destinat a l’ensenyament i la difusió del jazz. Durant el concert de Massalfassar, Latino, sempre didàctic, va establir el paral·lelisme entre les experiències dels membres del col·lectiu valencià durant aquells dies i les històries explicades en Tremé. Mentre ho narrava, la bateria, el piano, el contrabaix i el banjo l’acompanyaven amb suavitat i sentiment contingut com fan els músics de Nova Orleans fins i tot en circumstàncies terribles com els funerals.

En tornar a casa, vaig recuperar alguns capítols de Tremé; revisitada ara, una oda al valor terapèutic de la música i un enaltiment de la solidaritat entre les diferents comunitats d’aquell Deep South tan musical com literari i audiovisual. Un crit de tristesa i desesperació compartides que el jazz i el blues expressen potser com cap altre estil musical. Una convocatòria també a la resistència davant de l’abdicació del poder institucional en una hecatombe aparentment natural. Una denúncia finalment de les polítiques públiques no executades o mal executades com la falta de manteniment del sistema de dics de Nova Orleans i la ineptitud de la gestió de la reconstrucció de la ciutat per part del govern de George Bush. Com vam aprendre dels professors Daron Acemoglu i James A. Robinson en Por qué fracasan los países, aquests no “fracassen” mai per raons naturals sinó institucionals, decididament polítiques. Per no perdre l’esperança col·lectiva, val la pena recordar que un admirable jutge nord-americà va dictaminar anys després del Katrina que la “negligència” de l’administració americana havia “facilitat” el desastre. La nostra és una esperança sense fe, per descomptat.

L’endemà del concert de Massalfassar, els diaris valencians de Prensa Ibérica ens oferien una entrevista exclusiva amb el President de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca. La vaig llegir amb interès i, malalt d’informació, vaig tenir la santa paciència de visionar-ne els enregistraments audiovisuals que ens oferia Levante-EMV. Entre lectura i visionat, vaig quedar parat quan, a preguntes del director, Joan-Carles Martí, el president responia que “ninguna administració estava preparada” per a una catàstrofe com la dana, la qual, segons ell, “va deixar a l’aire les costures de totes les administracions”. Per si la declaració d’impotència sobrevinguda amb el càrrec no era prou, el president va afegir --si no volies caldo, dues tasses-- que “ni la pròpia societat estava preparada”. La música de Tremé i les paraules de Latino em colpejaven rítmicament els polsos, marejat davant de tanta indignitat concentrada en una frase tan llastimosa com perillosament antipolítica. El president de la Generalitat es ventilava la desaparició de l’estat --el president és el màxim representant de l’estat al país-- amb un rebuig a córner digne d’un futbolista incompetent. Pecat sobre pecat, l’exalcalde de Finestrat assenyalava una societat (civil, per definició), que és l’única que durant la dana va estar a l’altura de les circumstàncies.

Mentre buscava un nou capítol de Tremé, ves per on, em va venir al cap aquell oficial del GSCF (Grup francès d’ajuda en casos de desastre) que va arribar a Alfafar l’1 de novembre sense que cap altra ajuda institucional --ni valenciana ni espanyola-- hi haguera posat els peus. El grup de bombers que comandava l’oficial francès personifiquen al meu entendre l’autèntica metàfora de l’abandó de responsabilitats polítiques encomanades al govern valencià. Laissez les bons temps rouler és un dels eslògans francòfons de Nova Orleans, una ciutat liberal com poques als Estats Units. Al País Valencià això no serà possible mentre la classe política no assolirà l’alçada moral de la seua societat i dels músics de la Sedajazz Big Band. De moment, no els arriben ni a la sola de l’espardenya.