Una altra conseqüència

Com ja he dit moltes vegades, el patriarcat organitza la societat per tal de mantindre els seus privilegis intactes.

I entre aquests privilegis està el de la cura de la salut. Per què fins fa pocs anys, fins i tot hi havia poca bibliografia mèdica i, sobretot investigacions de les grans farmacèutiques sobre els cossos de les dones. Al patriarcat, això sí, li interessaven i li continuen interessant dos moments de la vida de les dones on, “curiosament” no poden medicar-se: l’embaràs i la lactància. I no poden medicar-se per protegir la vida del fetus a l’embaràs i l’alimentació de la criatura en el cas de la lactància. Com veiem, tot molt ben estudiat i dissenyat.

I entre els aspectes que tampoc s’han estudiat fins fa molt poc temps ha estat la salut mental femenina.

Fa por i eriça els pèls llegir articles o llibres que parlen de la brutalitat amb què eren tractades les dones en els antics manicomis reconvertits en psiquiàtrics a la dècada dels anys huitanta.

Les dones, independentment del seu estat mental, podien ser tancades de per vida a aquestes institucions, en aquell moment governades per l’Església catòlica, amb tot el que això comporta de vexacions cap a les internes.

Podien ser tancades per qualsevol motiu, sobretot a l’etapa de la dictadura franquista que les volia no sols submises, també esclaves i dins de la casa.

I precisament per això i amb connivència amb els psiquiatres del règim, totes aquelles que no acceptaven les normes imposades, en qualsevol moment podien ser tancades i no tornar a eixir mai més d’allà. Era una espècie de venjança de règim d’acord amb la psiquiatria del moment i amb l’Església catòlica, per a alliçonar a les que venien darrere i imposar el seu model. Eren, clarament, ciutadanes de segona classe, alguna cosa més que bestiar, però poc més.

Així les coses, és just que es reconega el paper de les feministes espanyoles i la seua lluita perquè la situació d’aquelles dones poguera millorar i foren ateses per personal mèdic i d’infermeria qualificat. Sols d’aquesta manera van deixar de ser esclaves de les diferents congregacions religioses on se les castigava amb feines inhumanes i amb càstig corporals que fa por pensar-ho.

Tampoc podem oblidar el lucratiu negoci dels nadons robats a mares que havien estat violades, fins i tot dins dels mateixos manicomis i que gestionaven molt bé les monges amb alguns metges.

Totes aquestes situacions queden perfectament reflectides al meravellós llibre d’Almudena Grandes “La madre de Frankenstein” que recomane molt encaridament, perquè entre teories eugenistes i els dos psiquiatres de referència de l'Espanya nacionalcatòlica del moment, les grans perdedores van ser de nou, les dones.

També hi ha un altre llibre més proper anomenat “Indignas hijas de su Patria. Crónicas del Patronato de Protección a la Mujer en el País Valencià” i editat per la Institució Alfons El Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, on ens recorda que el Patronato va estar vigent fins a l’any mil nou-cents huitanta-cinc, ja en plena democràcia.

Aquest funest Patronato perseguia “la dignificació moral de les dones” i es va convertir en un sistema de control sobre la població femenina, que va tractar d'imposar un arquetip homologat de dona regit per la decència, la cautela i la castedat. És clar que als homes no se’ls demanava el mateix, per a variar. En fi...

Conec a una dona a Madrid que va passar per alguna d’aquestes institucions i a qui li van furtar una filla nascuda d’una violació i, per aquesta mateixa causa, ser violada, va estar uns anys tancada fins al desmantellament de la institució. A la filla no la va vorer mai. Li van dir que havia mort al part, però insisteix en el fet que la va escoltar plorar just després de donar-la a llum.

Com veiem si, en general, la salut de les dones en general és la gran oblidada, la salut mental femenina encara és tractada amb visió masculina i, farmacològicament parlant, també.

Queda clar que els drets de les dones han avançat molt als últims quaranta anys, però hi ha espais on encara costen d’entrar. I és que la investigació és cara, i els diners són els diners.

Sembla que per a les dones costa molt que aplegue el torn de les investigacions farmacològiques específiques. 

Tot i això seguirem lluitant per avançar també en aquest espai que sembla resistir-se. Avant!