Revolució

Revolució, no revolucions. Només pot haver una revolució amb rostres diversos, però no “revolucions”, perquè en eixe plural es detecten els intents d’emmascarar allò que és de veres la Revolució. I la paraula té el seu ús en singular, puix en la dicotomia de “poder” i “perifèria”, la Revolució naix en la perifèria ‒en molts casos inclús geogràfica‒ per a ser sempre perifèria: si esdevé poder, i més si eixe poder és tirànic, el cicle ha per força de començar de nou. La Revolució és mobilització permanent de les consciències, fragor i ebrietat, i sobretot pluralitat en les formes, no en l’objectiu. La Revolució és contrària al personalisme egocèntric. És la veu de la base, la pluralitat dels parers, la idea d’un canvi que serà mobilitat del punt fixe, no una transformació per a convertir-se en atribolada conseqüència de la immobilitat. La Revolució és un estat, no una tendència. I a la idea revolucionària s’aplega des de diferents nivells d’assumpció, depenent del lloc en què cada poble es troba. La Revolució és llibertat, però la llibertat no és progrés econòmic personal ni egoisme. I els fracassos de la Revolució, quan es produïxen, tampoc són el triomf de les forces de la repressió o de l’imperialisme, sinó que cal seguir el consell dels versos d’Agustín García Calvo: “Enorgullécete de tu fracaso, / que sugiere lo limpio de la empresa”. La Revolució és una mobilització constant, per això no pot triomfar mai i serà traïcionada sempre, com qualsevol veritat, puix el poder fingix i juga a l’engany, i exhibix les seues temptacions com dolços fruits que es tornen amargs, per a qui els tasta i per a qui patix el parany i el miratge d’allò que és sols quantitatiu, sense cap qualitat. La Revolució és global, en constant moviment, com les plaques tectòniques: ara es noten ací, esta vesprada qui sap on. Cal viure en la possibilitat de l’adveniment del fet revolucionari, i per això la contrainformació, o, directament, la manca d’informació o l’ocultament de determinades notícies és la pràctica habitual per a no saber qui, ni com, ni quan encén eixa revolta que fructificarà en llum per al món, o en collita de màrtirs. Identificar els signes de la Revolució i recolzar-la, en les guerreres del Kurdistan, en la memòria de tres sacerdots aragonesos en Colòmbia, o d’un enginyer, intel·lectual i polític de les illes Canàries. La memòria i els noms antics de la Revolució també són Revolució, ja que esta va més enllà del moment contemporani, del futur que es revela, de les dones i hòmens anònims de hui i dels mites del passat. En totes les manifestacións de la Revolució hi ha un procés de la memòria: en Myanmar, en la tercera Síria, en Iberoamèrica… Viure amb el somni de la Revolució perquè és alhora alfa i omega, punt de partida i punt d’arribada que ens portarà més amunt, com a individus i com a pobles. Eixa Revolució traïda en un país, mutant en un altre, llavor del següent. Eixa Revolució com a necessària utopia de qualsevol demà.