Un pas més en el camí del cesarisme

“[...] I pel que fa als esdeveniments de dissabte 3 de gener, ¿què vols que et diga? Prescindim de tota la retòrica de l’enfonsament del dret internacional o del règim que 'ens havíem donat' després de la II Guerra Mundial; així, en primera persona, com si comentaristes i tertulians hagueren estat presents en 1945. Paraules falses, a més, perquè ara no ha hagut res de nou, ni en la captura d’un president en exercici –la de Noriega en 1989 va resultar molt pitjor-, ni en l’assalt a un altre país: Putin en Ucraïna, febrer de 2022 o el Trio de les Açores decidint la invasió d’Irak, març de 2023, per posar-ne sols dos exemples. Això sí, ara amb desvergonyiment i ostentació.

És tracta d’un pas més en el camí del cesarisme: règim autoritari liderat per un governat carismàtic i, alhora, fort. Més enllà del possible negoci que, de l’extracció nord-americana del petroli veneçolà s’aconseguisca, hi ha l’objectiu primordial de reforçar, encara més, el poder de la penya trumpista. Tu em parlaves del paral·lelisme amb Hitler. En efecte, pense que el trànsit d’una societat democràtica a un règim autòcrata ha de seguir, quasi forçosament, els mateixos passos; del contrari, no pot produir-se la concentració màxima de poder en una persona. Hitler precisava la consecució d’èxits en l’exterior per tal de presentar-se com a triomfador en l’interior i assegurar-se la fidelitat de les masses, així ho ha fet el seu aprenent. Hitler comparava el poble, la massa, a una dona a la que calia seduir, d’ací que es negara a casar-se amb Eva Braun; l’afonador de llanxes prodiga xous continus incloent el menyspreu a les dones.

Hitler se’n va aprofitar de la mala consciència, per dir-ho d’alguna manera, del Regne Unit pels acords de Versalles i li ho va cedir tot: des de la República espanyola fins als pactes de Munic de 1938. I ara també en allò que fa a la propaganda. Goebbels va ser un innovador el seu temps; estos també ho són, controlant les voluntats mitjançant el domini de les xarxes digitals i, per tant, de les ments planes. I, si Hitler pactà amb la cúpula de la indústria alemanya, estos ho fan amb les empreses de la tecnologia digital.

Certament, en els anys 30, els triomfs en l’exterior tingueren com a correlat la pressió repressiva sobre l’interior per afermar el poder dels nazis. Com Hitler, el showman ianqui precisa concatenar èxits en l’exterior per a consolidar el seu poder interior, fins que sols queden els enemics recalcitrants: immigrants i allò que ell considera 'radicals d’esquerra'. L’assassinat, execució, com vullgues qualificar-lo, de Renee Nicole Good, a mans d’un agent de l’ICE durant un operatiu migratori o, el recent tiroteig de Portland, on la policia migratòria ha ferit dos persones, en resulten exemples. La qüestió de fons no és que els agents disparen, sinó la justificació (?) total que reben de la cúpula trumpista. Hi ha llicència general per a prémer el gallet contra qualsevol sospitós. La repetició d’imatges de la presó federal de Nova York on roman pres l’exmandatari veneçolà, cala en el subconscient col·lectiu: la presó fosca, quasi eterna, on podem caure qualsevol de nosaltres si ens separem del camí traçat. Joc de l’oca, de la vida.

Vides efímeres, vides que no valen res. ¿Qui sap el nom dels civils morts en l’operació Absolute Resolve? El prestidigitador mou una mà i en l’altra actua. Recorde altres imatges: Abu al-Khair, asseguda dins la seua tenda, aferrada a una bossa xicoteta amb la roba del seu nadó Mohammed, ja memòria. No volia repartir la roba entre altres mares: encara feia olor del seu xiquet mort d’hipotèrmia el dia anterior. Tornem als nazis. Menyspreaven els jueus en els diversos guetos: bruts, feien olor, mendicaven pa, els en tiraven unes poques engrunes, s’ajupien per plegar-les i ells, soldats ben alimentats i armats, se’n reien fent burla dels infrahumans. Walter Kempowski (Alles Umsonst) assenyalava com, encara en l’hivern de 1945, els jueus eren qualificats com a 'brutes moscardes i banda de criminals'. Gaza, víctima propiciatòria necessària: els infrahumans d’ara són els palestins. Europa també ho ha assumit. O, ¿és que en algun moment s’ha mobilitzat per acollir els més necessitats d’entre aquell poble? Complicitat servil d’Europa davant el patiment de xiquets i dones: vergonya.

El segrestador pirata trau profit de la feblesa europea. Trist espectacle: el vell continent postrat davant un convicte per tal de salvaguardar alguna resta del naufragi. Qualsevol vestigi de dignitat se l’endugué, ja fa temps, el vent de la història. Últim exemple: estaven els líders dels principals països de la Unió reunits en el cenacle, atemorits per l’amenaça russa i resulta que tenien damunt, ben explícita, la dels Estats Units d’Amèrica. Els posen aranzels, els augmenten la quota d’inversió en armes americanes, els anuncien la pèrdua d’una bona porció del territori i, la resposta no és més que un brindis al sol. Es repetix l’ocultació dels països democràtics davant els totalitarismes dels anys trenta. Europa, silenci clamorós, irreversible parc temàtic, museu a l’aire lliure. Inanitat.

Massa soroll en esta història. Imatges repetides fins a la sacietat, comentaris clònics. Em cansen, sobretot perquè jo estic ací, patint-ho en primera persona. Per cert, algun dia hauràs d’explicar-me perquè m’adjudicares el nom de Berta Arnett. Tant se val. Sent com les converses passades s’allunyen en el record íntim. Dubte, cada vegada més que tornem a vore’ns. Entre nosaltres s’estén ja, inabastable, este hades creixent [...]”.