Gospodin Casado. L’alcalde Ricard

Just després de la massacre de Srebrenica i de l’estrepitós fracàs de les forces internacionals de la Unprofor, el tractat de Dayton, signat a París a l’hivern de 1995, Bòsnia-Hercegovina va ser ocupada per les forces d’estabilització de l’OTAN, conegudes com IFOR, i després SFOR, fins al 2004, any en què es varen desplegar en aquell territori les forces de la Unió Europea, conegudes com Eufor Althea. A la primavera de 1996, Ricard Pérez Casado va ser nomenat per la Unió Europea administrador de la regió Mostar-Neretva.

Ricard va emprendre aquella encomana amb coratge. Ell sempre deia que, si havia superat una batalla com la de València, res o poc li haurien d’explicar d’una ciutat en la qual l’ús d’una variant no acceptada de la llengua podia suposar “l’execució sumaríssima” de la víctima.

En aquell temps d’administrador, tots els matins es reunia amb els comandaments de la IFOR perquè li facilitaren l’accés als habitants de la ciutat. El principal objectiu era parlar, assossegar els ànims i ajudar a ordenar el desgavell provocat per una guerra.

Els dies finals del seu mandat a Mostar vaig tindre la fortuna de travessar amb ell, pel pont que els sapadors de l’exèrcit espanyol havien construït sobre el Neretva. En aquella passejada, una dona major, en la part musulmana, es va arrimar i, amb un gest de cortesia, acaronant-li la mà, li va dir: Gospodin Casado, hvala.

Anys després, en el període de màxim esplendor de l’alcaldessa Rita Barberà, vaig acompanyar Ricard a una tertúlia del Roure de Quart que, com sempre, organitzava Josep Sorribes al Chez Lyon. Dalt l’autobús —Ricard sempre en el transport públic— una senyora major s’hi va acostar i, amb el mateix gest, li va dir: Alcalde Ricard, gràcies.

Ricard, un home del barri de la Llum de València, va estudiar a la universitat pública polítiques, economia i, com tant li agradava dir, es va doctorar en història. Va ser, per damunt de tot, alcalde, com el seu amic Pasqual Maragall, i europeista declarat, com el seu mestre i mentor Willy Brandt.

La seua condició de valencià el va moure pel món. “Els valencians som així, traginers.” Per a ell, la Mediterrània era l’epicentre de les ones de la democràcia; el que calia era reconéixer-les i expandir-les.

Amic i company de Vicent Ventura, fou un fusterià reconegut, cosa que el va atrafegar al treball de la seua companya, Júlia Blasco, que dirigí la seua recerca sociològica envers l’homenot de Sueca. Acompanyat sempre pel “mestre Sorribes”, amic i company, li va dedicar la seua darrera reflexió literària en un treball que just ara es presenta: De València estant. País, ciutat i cultura sota la mirada crítica de Josep Sorribes.

Sempre amb la ploma a la mà, ha generat un volum important de publicacions, de les quals cal destacar Viaje de ida. Memorias políticas, 1977-2007, que precedeix una segona obra, encara inèdita, sobre les activitats i els personatges de la ciutat de València de les primeries del segle XXI. El llibre La ciutat desitjada. València (1874-1936), que l’editorial Afers li va encomanar, conté la reflexió històrica que serví com a base, del que després seria la seua proposta política, que va escriure a El miedo a la ciudad. Treballs com Ser valencians o La Unión Europea. Historia de un éxito tras las catástrofes del siglo XX en són una bona mostra.

Ricard ha estat alcalde de València fins al 13 de gener de 1989. La història ha fet que, trenta-set anys després, deixara la vida, però no la ciutat. El Jardí del Túria, el Palau de la Música, el Passeig Marítim, la recuperació de la Dàrsena, els grans nusos de clavegueram, el festival de cinema, les jornades d’escriptors o els concerts de música del Mediterrani; l’expulsió de l’estàtua del dictador de la plaça; la resistència democràtica al colp d’estat de Milans del Bosch i tantes coses que, en temps tan convulsos com els que s’arrimen per l’horitzó, trobarem en falta. Accions d’un alcalde que va lluitar per retrobar la dignitat ciutadana a València.

Gospodin Casado, hvala, gràcies, alcalde.