En les obres i en la fe se coneix quin amor té

En encetar l’any i vespres de la Nit de Reis és habitual repassar la carta que escrivírem a Ses Majestats. Enguany he tingut ocasió de llegir la que publicava el meu president de la Diputació. És fàcil sintonitzar amb l’esperit d’eixe escrit i sobretot amb el final: «Que els desitjos d’este Dia de Reis no se queden en paraules i que el 2026 siga l’any en què pensem, actuem i vivim en valencià, convivint en el castellà des del respecte, la normalitat i la riquesa de ser bilingües».

Estar d’acord amb el fons del missatge és fàcil. El repte real ve després. Perquè els desitjos, si volem que tinguen efecte, han de deixar de ser simples expressions de bona voluntat i convertir-se en propòsits concrets, en compromisos verificables. Pensar, actuar i viure en valencià no pot dependre només d’un anhel, una utopia (si és que així ho creiem!) un horitzó i un desig en última instància. I si mirem pel retrovisor amb aquest tema encara ens sorprén més!

Una qüestió com la llengua, en un context com el nostre, amb el bagatge i antecedents sociolingüístic i polític que portem, no pot sostenir-se solament amb desitjos, perquè parlem d’un tema nuclear, de convivència i si m’apureu d’igualtat. Els desitjos són genials (i necessaris), estimulen la il·lusió (bé que en necessitem!) i entenc que estiguen a la carta dels Reis del senyor Mompó.

Però, l'endemà, i per a la resta de l’any, allò que necessitem i funcionen són els propòsits. Perquè, en tant que són objectius, impliquen un pla, una temporització, uns criteris, unes ferramentes... Desitjar, dista molt de proposar, un verb implica accions enèrgiques, conscients i sostingudes per a acomplir-se, i l’altre, és aclamar-se a l’esperança i l’albir perquè simplement “succeïsquen”.

El problema és que en matèria de llengua, les valencianes i els valencians anem sobrats de desitjos i escassos de propòsits. Fa dècades que escoltem crides solemnes a “viure en valencià” que després no troben continuïtat factual. I és ací on convé ser honestos: els desitjos, per definició, no canvien la realitat. Allò que transforma són els compromisos i els fets.

Si els Reis d’Orient sempre revisen l’any per si les xiquetes i els xiquets han sigut bons o uns “dimoniets” (com afirma el president en xarxes), amb aquesta lògica, ell i el seu govern haurien de rebre carbó amarg perquè el balanç ha estat ben nefast: Des de l’entrada al govern, instal·laren la consigna del valencià com una imposició en la seua acció política (i lingüística), i a la carta de Mompó continua eixe romanç. Per què repeteixen eixa mentida? Quan s’ha imposat el valencià? A qui? Com és possible que una llengua minoritzada “s’impose”?

Primer vingué la famosa consulteta de la falsa llibertat educativa que sotmetia el valencià en un dels àmbits que millor havia funcionat. Després, la retirada de publicacions en valencià d’algunes biblioteques nostres, a continuació, l’estragulamiento al enemigo en referència a l’AVL (per cert, fou la ministra Diana Morant qui isqué al seu rescat!). Tot seguit, l’episodi d’exclusió d’Alacant de la zona valencianoparlant, l’embolic de l’accent de València i, quasi en paral·lel, amb la polèmica del valencià de poble i dels sabuts...

Tot ha servit per a provocar un debat fals, una cortina de fum per a tapar vergonyes i, per a validar eixe bilingüisme cordial que només significa que el valencià no avance un mil·límetre (no fora cosa que...) sense que ho faça el castellà. Perquè totes les llengües són iguals, però algunes ho són més que altres. O per amagar que els autèntics bilingües som els valencianoparlants! I torne al principi, a la consigna fundacional del seu govern (compartit amb Vox): el valencià a València no és llengua pròpia i històrica sinó una imposició. El pacte de la servilleta així ho signava.

Hechos son amores y no buenas razones, i que valencià diem “En les obres i en la fe se coneix quin amor té”. Convertir la carta en un propòsit exigiria molt més que una frase bonica i intencions. Explique-li això als intolerants i monolingües que estan més prop de vosté i que gallinegen el mantra tan pervers i capciós.

Ara que mostra eixa preocupació, benvingut a la causa i a la convicció en la qual altres estem fa un fum d'anys, mentre alguns dels seus sempre han perpetrat tot per a arraconar i obstaculitzar la normalització del valencià. Entendrà que el carbó virtual que li porten és perquè pertany al govern que més ha atacat la nostra llengua, aquell que ha treballat en sentit contrari als seus desitjos, i dels seus socis no cal ni parlar-ne.

Fer i no dir implicaria que les administracions predicaren amb l’exemple, que afrontaren això que s’ha d’afrontar sense complexos, que hi haguera suport real per a normalitzar el valencià, que parlar-lo no supose una heroïcitat quotidiana sinó una opció natural. Que deixen d’embolicar parlant del valencià per a acabar no parlant en valencià. No volem desitjar la normalitat, volem exercir-la de manera clara, unívoca i desacomplexada, president.

Empar Folgado es membre de l'executiva PSPV- PSOE, responsable de la defensa del valencià i diputada provincial.