Ricard, el nostre alcalde

Sabíem que Pérez Casado estava delicat de salut. L’havíem vist en una de les seues últimes aparicions públiques, la presentació de l’edició que Josep Vicent Boira va fer de La ciutat de València, eixe cant d’amor que el professor Sanchis Guarner va consagrar al Cap i Casal. El ritme accelerat amb què circula la informació havia fet que ho oblidàrem i ara la notícia del seu traspàs (un tuit, una notícia en l’edició digital d’este diari) ens colpix. Per als integrants d’una generació atípica com la nostra, que per edat va viure la transició en una segona línia, però que no som els protagonistes d’esta etapa ni els seus nets, se’ns n’ha anat un referent de la nostra adolescència, el nostre alcalde. Fou aquella primera autoritat que vérem amb llum pròpia i a color. No tenia res a vore amb les autoritats a blanc i negre que havíem conegut a distància. Va ser el primer polític que ens va comunicar que hi havia una nova i moderna ciutat d’entendre el Cap i Casal.

Ricard Pérez Casado va governar la ciutat pràcticament durant tota la dècada dels huitanta (1979-1988), la mateixa etapa que anys després la dreta es va encabotar a silenciar. Volgueren fer-nos creure que València havia sigut una ciutat avorrida on no passava res. Per sort, el temps —i l’hemeroteca— posen a cada u en el seu lloc. Després de quaranta anys de dictadura, tota la ciutat estava per (re)pensar i (re)fer. Des de la Casa de la Ciutat un govern progressista i de coalició, encapçalat per Ricard Pérez Casado, dibuixava una València que despertava de la misèria política i intel·lectual del franquisme.

Són uns anys en què el nostre aprenentatge cívic es va bastir gràcies, entre altres, al primer Ajuntament democràtic. Eixe que ens va fer possible veure, llegir i escoltar les altres llengües i cultures del Mediterrani, ja fora amb les pel·lícules projectades en la pantalla gran de la Mostra, amb els escriptors reunits al paranimf de la Universitat o en la Trobada de Música en una vella serradora de la carretera de Barcelona. Este va ser l’Ajuntament amb què plantàrem arbres als nostres barris o al vell llit del Túria, juntament amb molts altres xiquets i xiquetes, amb els quals tornaríem a coincidir en algun racó d’Expojove. Eixe és el que va fer que prenguérem consciència que l’urbanisme i la planificació eren ferramentes col·lectives que no podien continuar en mans dels depredadors. Ens va fer entendre que les maquetes d’autopistes urbanes del desenrotllisme franquista podien reemplaçar-se per les maquetes d’un jardí urbà. Són eixes que van omplir la Llotja d’una il·lusió recobrada en la nostra ciutat. Aquell esperit també es traslladà a altres àmbits, com ara els intents per retornar a la ciutadania les festes que havien sigut segrestades, amb unes falles municipals que obrien nous camins expressius o amb les iniciatives de dignificació de la festa del Corpus i el seu patrimoni.

Però, com en tot procés d’aprenentatge, també hi hauria ensenyances amargues. Per exemple, l’estupefacció de veure la impunitat amb què els intolerants agredien les autoritats democràtiques aquell Nou d’Octubre de 1979. També volem destacar el desconcert que visquérem davant el caïnisme amb què actuava el partit a què pertanyia l’alcalde. Tanmateix, volem destacar que per damunt de tot la resposta de Pérez Casado sempre va guiar-se pels camins de la dignitat i la fermesa. “No serem moguts”, li vam escoltar dir als Jardins dels Vivers en el parlament de clausura del Mes de Solidaritat Ciutadana. Ho va dir en novembre de 1981, només uns mesos després del colp d’estat. No podem oblidar com va actuar, superant els entrebancs que posaven els mateixos funcionaris, quan el setembre de 1983 finalment va llevar el burro i l’haca fora de la plaça. Va convertir-se en el primer alcalde a retirar una estàtua del dictador Francisco Franco.

Estem convençuts que la història reservarà a Pérez Casado el lloc que mereix en la memòria d’esta ciutat. Un lloc que no es pot limitar a complir el fred i burocràtic tràmit de la retolació d’un carrer al seu nom. El record del primer alcalde democràtic s’ha de construir a partir de les que van ser les seues ferramentes de combat: la reflexió i el pensament crític. Nosaltres li deurem sempre la nostra formació com a ciutadans compromesos, l’experiència d’haver crescut en una ciutat més lliure i culta que l’heretada per la seua generació. Amb l’arribada de Ricard Pérez Casado estava tot per pensar i massa coses per fer. Tal volta ara hi ha massa coses fetes i queda molt per pensar. Continuem contagiant-nos, doncs, de la seua capacitat de reflexionar i estimar la capital per a seguir construint en progrés, tolerància i futur. Gràcies per tant, alcalde Ricard.