Pérez Casado, la mirada moderna

Dimecres passat, mentre enllestia la lectura de La nueva era del kitsch. Ensayo sobre la civilización del exceso, el darrer llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, ens sorprenia la notícia del traspàs de Ricard Pérez Casado. L’atzar no té validesa probatòria, per descomptat. Però també és cert que molta gent de la meua generació tenim Ricard Pérez Casado com l’alcalde il·lustrat d’una ciutat que tendeix a la coentor --el kitsch local.

Pérez Casado va arribar discretament a l’alcaldia de València, en segon pla, vigilat pels seus des de primera hora. “L'heterodòxia és, sempre, soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia”, havia escrit anys arrere el seu amic Joan Fuster. La suspicàcia davant de l’home de lletra és consubstancial al pensament reaccionari de tots els temps. El somni de Lucreci que reivindica Martí Domínguez és un fil poc respectat pels aparells polítics partidistes. Els immobilistes de dreta i esquerra --més partidaris d’Edmund Burke que de Diderot-- feien bé de sospitar del parvenu. Des de l’alcaldia, mans a la faena, Pérez Casado va racionalitzar la política urbana --construïda i habitada, per dir-ho amb el binomi de Richard Sennet--, va modernitzar-ne les infraestructures --com el clavegueram i l’enllumenat públics--, en va crear de noves --com el Jardí del Túria i el Palau de la Música-- i va intentar parar els peus als sectors reaccionaris que havien engendrat aquell moviment feixista d’intensitat variable conegut com a blaverisme, el tret més rellevant del qual és precisament l’antiintel·lectualisme. Pérez Casado va ser una de les bèsties negresd’aquella Pesta blava, segons el títol de Vicent Bello.

Il·lustrat en un sentit ampli, el perfil de l’alcalde inesperat era insuportable per a un moviment violent, precursor de la kale borroka. Un perfil inassumible també per a un poder mediàtic que tenia els principis de Goebbels com a llibre d’estil, inventava estigmes a conveniència, dictava fatwes i mobilitzava els propis grups d’assalt. En un clima enverinat, alguns (i algunes) havien aplicat als il·lustrats valencians de la malanomenada Transició la sentència que Benito Mussolini va llançar sobre Antonio Gramsci: «És un cervell que cal paralitzar». I ausades que ho van intentar amb Fuster, Sanchis Guarner, Albinyana o Pérez Casado. Amb els Goebbels a les redaccions, les cerveseries bavareses controlades (passeu-me la metàfora) i els infiltrats en les organitzacions d’esquerra treballant a destall, l’impuls modernitzador de Pérez Casado va arribar a la fi. La seua eixida de la política local és una gran victòria de la cosmovisió blavera.

Com recorden Emili Renard i Rafael Solaz en Ripoll. Mestre, lliurepensador i màrtir, València té l’honor de ser la ciutat que va penjar en la forca el darrer condemnat per la Inquisició: Gaietà Ripoll, un mestre que ensenyava a llegir els llauradors de Russafa. És fàcil d’entendre que, amb aquest solatge, les idees il·lustrades tardaren a germinar sobre el solar en què hagué de treballar Pérez Casado. El 1991, Rita Barberà va aconseguir la vara d’alcaldessa gràcies al pacte amb Unió Valenciana (espècie autòctona de l’extrema dreta). Un pacte segellat al despatx de Las Provincias, el mateix des d’on s’enviaven aquelles fatwes condemnatòries. L’arribada de Barberà va posar de nou la ciutat en mans dels amos del solar i va engegar el motor del fallerisme de llagrimeta, potser la millor contribució valenciana al kitsch universal. Segons Lipovetsky i Serroy, l’exhibicionisme de les efusions religioses i sentimentals n’és precisament una de les màximes expressions.

Que jo sàpia, Lipovetsky i Serroy han estudiat el triomf del kitsch en la societat occidental sense conèixer el País Valencià. Però nosaltres ja ho havíem patit en carn pròpia. Lluís-Vicent Aracil, per exemple, havia estudiat les aparences d’ascens social que procurava als coents valencians l’abandó de la llengua pròpia en els sainets d’Escalante. Un fet social que Aracil defineix com el «desajustament entre la realitat i les aspiracions». Els sociòlegs francesos fan servir unes paraules molt semblants per a definir certes expressions de la cultura kitsch. La coentor descrita per Aracil, originàriament una marca de classe social, ha evolucionat finalment en l’estètica que modela una bona de la cultura popular valenciana.

Ricard Pérez Casado se n’ha anat com va arribar, discretament. Ens deixa, entre moltes altres coses, un testament de modernitat il·lustrada contra la superficialitat buida de contingut, contra la petulància, la pirotècnia cultural, la decoració hiperbòlica, la desmesura i l’estil pastisser d’una coentor que ha tornat com una maledicció gràcies a unes brases que mai no s’han apagat. Un testament contra la cultura del too much que han desventrat Lipovetsky i Serroy en un llibre que m’hauria agradat comentar amb Ricard en una edició especial de la Taula del Carraixet, i jo ja m’entenc. Gràcies, mestre.