Des del Roure de Quart. De València Estant.

Estimar el territori és una actitud merament sentimental, sinó és una forma de coneixement. Només a través de la relació quotidiana amb els llocs es pot comprendre com viu, pensa i s’organitza una comunitat. Els límits d’eixe espai, a més, no es defineixen per una fita administrativa ni per una franja pactada: el territori estimat és aquell que es viu. Aquesta era, en bona mesura, la convicció que guiava Josep Sorribes quan convocava les seues tertúlies a la ciutat.

La seua voluntat era reunir un grup de persones unides amb un denominador comú: la reflexió sobre el territori i la seua gent en termes generals, i sobre la ciutat en particular. Es tractava de crear les condicions perquè els participants es conegueren, exposaren i compartiren opinions, estudis i intuïcions. En aquella convocatòria no hi havia cap intenció de fixar línies doctrinals ni de construir posicionaments col·lectius; el valor residia, precisament, en la llibertat del diàleg.

La periodicitat de les trobades la marcaven el gust i la gana de l’encontre. Aquella iniciativa responia a una invitació oberta, generosa, en qual Josep, com a homenot, convidava a la lloca apropar-se al seu caliu.

Les temàtiques eren suggerides, mai imposades. En algunes ocasions es convidava un estudiós a fer una breu introducció, habitualment vinculada a la ciutat de València. A partir d’aquesta intervenció inicial, més o menys eloqüent, s’obria el debat: els assistents aportaven punts de vista, matisos o, si s’esqueia, incorporaven nous temes a la conversa.

El lloc de la convocatòria variava. Sovint es plantejava ocupar espais públics, assumint implícitament que el lloc no havia de ser fix, sinó que era la xarxa de relacions la que garantia la continuïtat del grup. Així, aquelles tertúlies tingueren lloc al despatx de Disbauxes i Naumàquies, en una sala de la Biblioteca Valenciana o en alguna aula discreta de la Universitat de València. Finalment, el col·lectiu acabà trobant una llar estable gràcies a l’hospitalitat de Paco (Francisco Mateu), que ens acollia i acompanyava al Chez Lyon.

La identificació nominal del grup va tardar a aparèixer, i no era necessària. Tanmateix, l’esperit engrescador i la voluntat de permanència feren que Sorribes li atorgara una denominació tan precisa com evocadora: El Roure de Quart. Roure, per la idea de persistència; Quart, per l’arrel urbana del seu origen familiar.

El Roure de Quart no va ser mai un projecte institucional ni un fòrum acadèmic formal. Precisament per això, la seua empremta no es troba tant en arxius o publicacions com en la memòria compartida dels qui hi participem. Va ser un espai de debat viu, interdisciplinari i crític, expressió d’una manera d’entendre la ciutat com una conversa col·lectiva oberta.

Ricard Pérez Casado, Josep Vicent Boira, Tito Llopis, Ramir Reig, Vicent Monfort, Pau Rausell, Ximo Solano i molts altres hi exerciren, en algun moment, d’introductors de tema. El turisme, l’arquitectura, l’urbanisme, la planificació econòmica, la gestió cultural o la producció intel·lectual foren alguns dels àmbits abordats, sempre des d’una discussió pausada i arrelada en la mirada urbana.

D’aquelles sessions encisadores sorgiren relacions fecundes que cristal·litzaren en projectes diversos: iniciatives empresarials com l’Associació Valenciana d’Anàlisi del Territori (A.V.A.T. S.L.); propostes expositives com La riuada que canvià València, produïda a finals de 2007 al MuVIM, amb una documentació exhaustiva sobre l’impacte de la riuada del Túria de 1957 en el desenvolupament urbà de la ciutat; o espais de divulgació com el blog d’opinió i anàlisi urbana Malalts de ciutat, publicat en l’edició digital de Levante-EMV.

Els projectes de Josep Sorribes han estat sempre estimulants i incòmodes. La seua aposta per la llibertat intel·lectual i per una discussió serena, però exigent, potser explica que no sempre hagen rebut el reconeixement proporcional a l’esforç i la lucidesa que contenien.

Aquesta circumstància va propiciar que, encapçalats pel seu amic i company Ricard Pérez Casado, un grup d’amics i còmplices impulsara la recopilació d’un conjunt representatiu d’articles publicats en diversos periòdics. Textos que mantenen plena vigència i que expressen amb claredat el seu tarannà crític, reunits sota el títol De València estant. País, ciutat i cultura sota la mirada crítica de Josep Sorribes.

En el fons, hi ha el desig persistent d’una ciutat estimada, sempre en procés de construcció i destrucció, que només es pot comprendre com a part d’un país de ciutats. La fortalesa del roure esdevé així metàfora d’una voluntat sostinguda: comprendre i treballar per una ciutat de barris, construïda des de la vida quotidiana de la seua gent.

Evarist Caselles és gestor cultural.