Gasolineres, amenaces i feminisme

Més greu era la intenció de forçar una trobada amb mi, en una gasolinera, un escenari impropi de qualsevol actuació institucional. No és un detall anecdòtic: és la prova d’una manera d’actuar opaca

Mar Chordà y Natàlia Enguix. / Agustí Perales Iborra

L’article d’opinió de Natàlia Enguix en Levante-EMV, no és una defensa de les dones ni un crit valent contra la violència masclista. És, sense embuts, una operació política disfressada de feminisme, construïda a base de silencis interessats, omissions calculades i una manipulació deliberada del relat.

El que resulta inadmissible és utilitzar el seu cas com a eina per fer caure un govern municipal, amagant conscientment l’assetjament polític que Ens Uneix ha exercit durant mesos contra l’Ajuntament d’Alzira. Enguix parla només d’assetjament sexual perquè li convé i no parla d’assetjament polític, del que ella mateixa forma part.

Resulta especialment revelador que en dos anys i mig no haja aparegut mai per l’Ajuntament d’Alzira i que ara s’hi presente sobtadament, no per escoltar i sí acompanyar i per capitalitzar políticament el conflicte. El feminisme no es practica a colp d’oportunitat ni es reivindica només quan interessa als objectius partidistes.

Encara més greu era la intenció de forçar una trobada amb mi, en una gasolinera, un escenari impropi de qualsevol actuació institucional. No és un detall anecdòtic: és la prova d’una manera d’actuar opaca i profundament irresponsable, incompatible amb qualsevol discurs de protecció de les dones.

Però si hi ha una frase que retrata amb cruesa aquesta manera d’entendre la política és: “en una setmana tú alcalde, i et duré al PP de l'orella”. Aquesta afirmació no té res a veure amb la justícia, ni amb la reparació, ni amb els drets de les dones. És una amenaça política en tota regla, una demostració de força pròpia de qui es creu amb el poder de fer i desfer governs com si foren fitxes d’un joc.

Parlem d’una dirigent que cobra dels nostres impostos, que ocupa un càrrec de responsabilitat pública i que, malgrat això, actua amb una supèrbia impròpia d’una democràcia madura, com si determinats territoris foren corts privades i la resta de municipis simples escenaris per als seus interessos. Una actitud més pròxima a la reina de l’Ínsula Barataria d’Ontinyent que a una servidora pública compromesa amb l’ètica i la transparència.

Comparar aquest cas amb el de Nevenka Fernández és, a més, una indecència intel·lectual. No tot conflicte polític és violència masclista, ni tota decisió institucional pot equiparar-se a un cas de violència sistèmica de fa 26 anys. Fer-ho banalitza el feminisme i el converteix en una arma de destrucció política.

La realitat és tossuda: hi ha un procediment judicial obert que mereix respecte, un govern en minoria sotmés a una pressió extrema i un partit, Ens Uneix, que juga a ser frontissa de poder sense assumir mai cap responsabilitat.

La víctima ha estat protegida des del primer moment, ja que l’equip de govern va traslladar el cas a la Fiscalia. No obstant això, sembla que a Natalia Enguix aquest fet no li interessa, ni tampoc el desemparament que he patit amb judicis sumaríssims. Si ella diu que és víctima, jo dic que no, i serà un jutge qui ho haurà de decidir, no Ens Uneix.