Què vas fer entre 1939 i 1945? Microhistòria de la repressió franquista a Montcada

Alemanya, anys seixanta. En una paret d’un carrer qualsevol hi apareix una pregunta que commociona l’opinió pública: Què vas fer entre 1939 i 1945? El documental Ich war neunzehn, de Konrad Wolf, arranca amb aquesta frase, convertida ja en símbol. No es tracta només d’una acusació directa, sinó d’una interpel·lació col·lectiva: Com es va sostenir la repressió del nazisme? Qui ho va permetre?

El debat historiogràfic sobre les responsabilitats envers la violència durant les dictadures europees del segle XX, ha oscil·lat entre els qui l’atribueixen als dirigents d’aquests règims totalitaris i els qui apunten cap a les seues bases socials. A l’Estat espanyol, el debat ha estat semblant, però més silenciat. Durant dècades es va assumir que la repressió franquista havia estat una política d’Estat executada verticalment, «des de dalt», des del poder cap a les víctimes. Però els darrers anys, molts historiadors (Espinosa, Casanova o Graham) han començat a mirar també «des de baix», cap al paper dels veïns, dels funcionaris, dels capellans, dels falangistes.

Des de dalt, la dictadura franquista va crear instruments jurídics i legislatius per perseguir als opositors: Tribunals Militars i judicis sumaríssims, la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939, la Llei de Repressió contra la Maçoneria i el Comunisme de 1940 o els decrets sobre les depuracions dels funcionaris. Tanmateix, aquests instruments estaven dissenyats per comptar amb la participació de les bases, ja que es necessitava la seua col·laboració per identificar i denunciar als republicans. Aleshores, esdevé la pregunta: Què vas fer entre el 1939 i 1945? Per respondre-la, cal augmentar la lupa d’anàlisi per veure què va passar a Montcada.

Peticions d'indult dels processats a Montcada

L’abril de 1939, els militars franquistes que havien ocupat Montcada designaren alcalde a Juan Bautista Bosch Albiach, el qual, juntament amb el cap de Falange local i la Guàrdia Civil, era una peça fonamental en l’elaboració d’informes contra els més de trenta processats en judicis sumaríssims del poble. Ara bé, Bosch Albiach i el seu govern no van ser entusiastes col·laboradors en la repressió, al contrari, redactaren avals i bons informes a favor dels arrestats. En les sessions de govern arribaren a aprovar huit peticions d’indult.

Entre elles, la de Manuel Alós, a qui defensaren argumentant que "su mujer presenta síntomas de locura, tienen un gran número de hijos y tuvo un papel secundario en la dominación roja", la d’Antonio Calvo matisant que "solicitó trabajo a la Granja Moróder y posiblemente se interpretó como una coacción la sencilla petición de trabajo", i, fins i tot, a favor de l’alcalde republicà Pedro Senabre, ratificada mitjançant un acord de govern. I no solament els membres del govern va intervenir per apaivagar la repressió, també emeteren avals el metge Emilio Ramón, el capellà José Vila i el director de la banda de música Manuel Palau.

Durant el govern de Bosch Albiach no es va produir cap afusellament i la principal acusació en els sumaríssims va ser el cap de la Guàrdia Civil de Burjassot, fet que dificultava la instrucció de la causa. Així mateix, les bases franquistes de Montcada no van fer ús dels mecanismes judicials previstos per castigar als opositors, per tant, el disseny repressiu no aconseguia l’impacte planificat. Davant d’això, el governador Planas de Tovar va intervenir per maximitzar l’impacte de la violència, apartant aquells que tractaren d’atenuar-la. El 5 de febrer de 1940 va cessar Bosch Albiach i el 18 de març al govern complet per nomenar-ne altre, confirmant la intervenció des de dalt quan els resultats no són els esperats des de baix.

Col·laboració en tres nivells

El nou govern va estar presidit per Rodrigo Rosalem, qui va canviar d’actitud en relació amb la repressió. De manera sintètica, es classifica la col·laboració de les bases en tres nivells: baixa intensitat, selectiva i alta intensitat. Bosch Albiach va seguir la primera, no essent molt actiu en les denúncies; Rodrigo Rosalem adoptà la segona, estant disposat a denunciar als veïns, però solament als polítics més destacats; a diferència de la tercera, que fa referència a altres consistoris de l’Horta Nord on es redactaren informes col·lectius que derivaren en carnisseries arbitràries. Rosalem denuncià de manera selectiva, provocant un major impacte que el seu antecessor, però menor en relació amb altres consistoris de la comarca. Estava disposat a acceptar una repressió parcial, però no un càstig indiscriminat que derivés en matances multitudinàries. Per això, no va aturar l’emissió d’avals.

Al capdavall, un total de vint-i-tres veïns foren víctimes mortals provocades per la repressió franquista. Alguns foren afusellats a Godella a mode de festeig, altres en grups reduïts o individualment a Paterna, Madrid i Granada. Però també hi hagué morts a les presons valencianes i, fins i tot, al camp de concentració austríac de Gusen.

Més enllà de les xifres, aquestes morts esdevenen arran de la intervenció del governador, qui va provocar un canvi en l’actitud repressiva del govern de Montcada. Per tant, les autoritats estatals no solament dissenyaren i aplicaren un pla repressiu de manera racional i conscient, amb un marc jurídic que sostenia aquesta violència, sinó que també vetllaren pel seu compliment i regularen la intensitat, com en el cas exposat.

Suscríbete para seguir leyendo