La invasió dels bàrbars

“Bienaventurados los pobres de espíritu, porque de ellos será el reino de los cielos”

Mateo, 5:3 

Jean Paul Sartre escriví, allà per 1944, unes paraules que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva: “el infierno son los otros”. Estàvem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i encara – tot i que hi havia fermes evidències – no havien aflorat els horrors d’Auschwitz i els camps de concentració nazis. Faltava poc més d’un any perquè els americans llançaren la primera bomba atòmica sobre Hiroshima l'agost de 1945 en allò que suposà el primer assassinat en massa de la història i que serví a l’amic americà per advertir la Unió Soviètica de qui tenia el poder al nou escenari mundial. 

Si hui poguérem conversar amb el gran escriptor austríac Stefan Zweig, que es llevà la vida perquè no podia suportar el dolor del col·lapse moral d’Europa, ens diria que no hem aprés res d’aquella barbàrie i que hem heretat la deshumanització dels “altres”, normalitzant-la. Sovint, els discursos de la dreta ens espenten a percebre els altres com una amenaça (per a la nostra cultura, benestar, integritat), i sembla mentida que vuitanta anys després, les il·lusions, anhels o projectes de vida d’altres éssers humans ens confronten.

Tot açò ens fa reflexionar sobre l’acord anunciat el passat dimarts 27 de gener entre el Govern i el seu exsoci Podem per garantir els drets de les persones immigrants, reduir l’economia submergida i l’explotació laboral. En un mes que necessari exercici de moral democràtica, la consegüent modificació del Reglament d’Estrangeria permetrà la regularització d’aproximadament mig milió de persones que ja viuen i treballen al nostre país. No seria la primera volta: González, Aznar i Zapatero abordaren regularitzacions semblants que varen permetre a centenars de milers de persones accedir, si no a la riquesa i l’opulència - faltaria més - sí almenys a una vida digna. I fins on sabem Espanya continua creixent a bon ritme i els serveis públics (l’educació i la sanitat fonamentalment), no han col·lapsat ni donen senyals de fer-ho. Més aviat les seues carències són provocades per una cada volta més descarada irrupció del sector privat, alenada per les polítiques -i els polítics - que menyspreen tot allò que fa olor a públic. Es neguen a fer del nostre país un mirall per a Europa i els Estats Units? Perquè la regularització de totes aquestes persones seguiria els principis democràtics que la UE afirma defensar i hauríem de celebrar-los, no qüestionar-ne la coherència.

L'acord que permetrà aquesta regularització naix d’una ILP que amb més de 700.000 signatures es va presentar a les Corts en 2024. En aquell moment el Partir Popular i fins i tot l’Església catòlica –Mateo, 5, 3- van expressar la seua conformitat amb aquesta mesura, atés que era conciliadora i integradora. 

Tanmateix, en aquesta ocasió, Feijóo ha escrit a la xarxa social X que aquesta regularització -la que proposa “el Govern dictatorial” que ara tenim- provocarà un efecte cridada i suposa de fet “un premi a la il·legalitat”. Què ha canviat en el si del PP en poc més d’un any? La resposta és fàcil i té només tres lletres: VOX.

Feijóo sent al seu bescoll l'alé dels d’Abascal – principal pal·ladi a Espanya de la teoria conspiranoica del “gran reemplazo” a manera d’una nova invasió dels bàrbars – i no perd ocasió per situar-se més a la dreta de l’extrema dreta. Hui en dia, els bastions electorals són el circ on els polítics transformats en gladiadors lluiten a mort i la demoscòpia és l’oracle que tot ho regula. Com un Judas qualsevol, per un grapat de vots són capaços de renegar dels seus principis abans que cante un gall (Mateo 26: 50) 

Això que en altres circumstàncies seria motiu de xerrada de bar, esdevé en misèria moral quan estem parlant de persones, d’éssers humans amb uns drets fonamentals que tot Estat digne d’eixe nom té l’obligació de respectar, no importa si has nascut a Madrid o a Nairobi. Perquè no són les diferències les que ens separen sinó la nostra incapacitat per acceptar-les i per què no, celebrar-les. Mai oblidem que al llarg de la història la transformació de la diferència en por, com va passar al segle XX, ha sigut una estratègia deliberada del poder per legitimar la violència, com ocorre ara als Estats Units.

No hi ha dubte que la dreta s’ha passat al bàndol fosc, però fer-ho trepitjant la dignitat dels migrants va molt més enllà del que és tolerable, almenys per a tots aquells que pensem que no tot val per xafar moqueta o preservar els privilegis a costa de la llibertat dels altres, del seu dret a viure una vida més digna. 

I com es pot despendre de la recent pel·lícula de Vicent Monsonís, el perill no són els bàrbars que venen de fora, sinó els enemics que tenim dins. I haurem de prendre partit, perquè hui, segles després de l’Infern de Dante, la indiferència -en este cas enfront de la negació de l’altre- es podria considerar també una forma refinada de barbàrie.

Amb aquesta gentola i els seus càntics encoratjant l’odi cap al diferent, donen ganes de fer com Víctor Laszlo en Casablanca enfront dels jerarques nazis i cridar a l’orquestra del Café de Rick: Play La Marseillaise!