Què vos hem fet?

Des del moment que començà el setge i la invasió de Gaza en octubre de 2023, hem accedit a vídeos d’una violència inusitada contra població civil (sense oblidar, és clar, els enregistrats pels mateixos grups armats palestins dels israelians que assassinaren). Després, l’habitud de la guerra entre Ucraïna i Rússia, de la qual sols se’ns informa de les víctimes d’un bàndol, ara i abans. La neteja ètnica contra el rohingyes en Myanmar. Ja en gener de 2026, els milers de morts que els guardians de la Revolució iraniana han ocasionat entre el seu propi poble sense armes. I, per últim, les víctimes que comptabilitza l’actual Govern dels Estats Units d’Amèrica entre la seua ciutadania per, senzillament, protestar.

En molts d’eixos vídeos apareixen xiquetes (en l’imaginari occidental, les persones més desvalgudes) o xiquets, i els veiem plorar, mirar sense comprendre, filar quatre o cinc paraules, desesperar-se o callar-se… Alguns d’ells ja estaran també morts o en procés d’expulsió. En un d’eixos vídeos, una xiqueta de Gaza acaba de reconéixer sa mare morta, i, retorçuda per l’angoixa, pregunta: “Què vos hem fet?”

Ens aclapara la simplicitat de la pregunta en boca d’eixa menor gaziana, d’un bebé israelià que no podrà plantejar-la, d’un xiquet ucraïnés mort mentres jugava en un parc infantil, d’eixa preadolescent que dibuixava papallones blaves i que els fanàtics iranians assassinaren, d’eixa altra que mira expulsada del seu territori i sotmesa a qui sap quantes marginacions, d’eixe xiquet de 5 anys detingut, i per tant maltractat, en el meravellós règim MAGA… Però com és de fàcil respondre-la? Qualsevol persona pot intentar-ho, però sobretot li caldria respondre-la a qui executa eixes barbàries. Una xiqueta ens desarma amb un interrogant que sorgix d’una pèrdua infinita: la mort de sa mare. Ella ha vist un efecte, i pregunta per la causa directa d’eixe efecte. A estats que maten a distància, o envien agents d’intel·ligència a abatre algú, ¿li cal esta violència contra població innocent i desarmada?

Per això ens sobta igualment, de la pregunta, la implicació. El “què vos hem fet?” sol·licita una resposta: algú haurà d’argumentar-li a eixa xiqueta per què la mort de sa mare és una solució, quin grau de justícia hi ha en bombardeigs en els quals se sap que moriran civils, en disparar a matar contra població que es manifesta pacíficament, en cosir a trets un home desarmat en Minneapolis. Això, si algú és capaç d’elaborar una contestació plausible després de Dresden, Hiroshima, Nagasaki, Vietnam, Veneçuela…, on les bombes sempre eren i són dels “bons”.

I, per últim, la pregunta ens desconcerta pel seu dolor i perquè l’eventual resposta és difícil de pair. “Què vos hem fet?” Eixes quatre paraules ens trauen de la dinàmica “acció/reacció” i ens situen en l’orde “desesperació/càstig”, puix la xiqueta formula, en el torbament de la desesperació, la qüestió amb més lògica de totes les possibles a cel obert. I què farà quan algú li explique que, per a aquells que maten, l’únic pecat dels altres és existir?