Caça de bruixes a la cultura: el MuVIM sota atac institucional

Hi ha moments en què la política cultural deixa de ser un debat tècnic i es converteix en una qüestió democràtica. El que està passant aquests mesos al MuVIM és un d’eixos moments. I ho dic amb preocupació real, no amb retòrica: estem davant d’una purga.

Ens volen fer creure que tot plegat és una simple “reestructuració” administrativa. Però qui haja seguit mínimament la cultura valenciana —qui haja entrat al MuVIM, qui haja mirat la seua programació, qui haja parlat amb la gent que hi treballa— sap que això no va d’organigrames. Va de control polític. Va de sotmetre un projecte cultural incòmode a una lògica de submissió.

La supressió del lloc de cap de servei de Cultura, la reorganització forçada de la plantilla o la conversió del MuVIM en el difús “museu de la Diputació” no responen a cap criteri cultural seriós. No ho diuen només els sindicats o el sector: ho diu el sentit comú. Són decisions pensades per buidar de criteri tècnic els museus, recentralitzar les decisions i assenyalar professionals amb trajectòria pel simple fet de no ser dòcils. Això té un nom: depuració ideològica.

Fa anys que la cultura valenciana viu en una precarietat estructural. Sempre sota sospita. Sempre a la defensiva. I, malgrat això, durant els anys del Botànic molta gent recordarà que el Centre del Carme era un autèntic formiguer: exposicions, debats, concerts, públic jove, vida. Passava el mateix amb el MuVIM: un museu de modernitat, amb una programació que donava gust seguir, que dialogava amb el present i que entenia la cultura com a servei públic i com a espai de pensament crític. Això és exactament el que ara es vol liquidar.

Perquè el MuVIM no és —ni ha sigut mai— un contenidor neutre. És un projecte amb identitat, amb mirada contemporània, amb voluntat d’arribar al territori, de fer pensar, de generar incomoditats sanes. I en el context actual del Partit Popular, tot el que pensa, qüestiona o no s’alinea és percebut com una amenaça.

El resultat és un desert cultural cada vegada més evident a la ciutat de València: el Centre del Carme apagat, un IVAM sense el pes ni la projecció que havia recuperat, i ara un MuVIM atacat des de dins. No és casualitat. És un patró. El PP no dialoga amb la cultura: l’ofega. No la cuida: la domestica. I quan no pot domesticar-la, la desmantella.

La decisió de buidar de contingut la direcció tècnica i subordinar tota l’estructura cultural a una direcció política única és un pas enrere enorme. No només per al MuVIM, sinó per a tot el sistema cultural valencià. Quan la política entra als museus amb voluntat de doctrina, la llibertat creativa sempre ix per la porta del darrere.

No és estrany, per tant, el malestar profund de la plantilla. Més de 170 professionals afectats, canvis imposats sense diàleg ni consens, decisions preses des dels despatxos de personal amb una lògica de fidelitats i càstigs. Això no és modernitzar res. És utilitzar les institucions públiques com a eina partidista.

I sí, fa por. Perquè el sector cultural sap perfectament què passa quan comencen les purgues: avui és un museu, demà una programació, després una veu crítica. La cultura sempre ha sigut un dels primers objectius dels governs que no toleren la dissidència.

El MuVIM mereix respecte. Mereix autonomia. I mereix futur. Però sobretot, la cultura valenciana mereix no tornar a temps que pensàvem superats. Perquè sense pluralitat, sense criteri i sense llibertat cultural, el que es construeix no és identitat ni progrés: és silenci.