Ciència, compromís ètic i humanisme

La ciència és essencial per al progrés i el benestar social. Els múltiples exemples d’investigació que atresora la Universitat vinculats a sectors estratègics com la salut, la transició ecològica o la digitalització, o en àmbits com la producció d’hidrogen, l’alimentació, l’aprenentatge, la contaminació i la seua influència en la salut i les experiències socials, evidencien aquesta contribució des de la ciència per a respondre, des del rigor, als desafiaments globals.

No obstant això, quan pensem en els avanços científics més rellevants no sempre recordem que darrere de cadascun hi ha decisions ètiques que determinen el seu impacte real. Rosalind Franklin, descobridora de l’estructura de l’ADN, afirmava que «la ciència és la curiositat organitzada», però eixa curiositat només aconsegueix el seu veritable potencial quan s’exerceix amb responsabilitat i amb mirada cap a la societat.

Fa ja temps que les rectores i rectors advertim que necessitem la ciència i la innovació per a anticipar-nos al futur. Però que, paral·lelament, cal fer activisme dels valors acadèmics, com l’humanisme, que ens identifiquen com a institucions d’educació superior i investigació. El nostre èxit com a societat depèn de l’alquímia entre ciència, tecnologia i humanisme. Sobre el risc de trencar aquest trident reflexionava ja el poeta Luis García Montero quan parlava d’eixa «ciència sense arrels», en paraules de Lorca, i considerava que a tot progrés científic «li correspon un progrés ètic per a posar la ciència i el coneixement al servei de la dignitat humana». Per això, especialment en un temps marcat per guerres, crisis energètiques, canvi climàtic i desafiaments existencials, urgeix reivindicar una ciència amb arrels. Una ciència centrada en les persones i enfocada al benestar global i a la construcció d’una societat més justa.

Els equips d’investigació que integren l’ètica en la seua pràctica produeixen resultats més fiables, menys exposats a errors o fraus, i amb més repercussió, enforteixen la confiança de la ciutadania i encoratgen una ciència duradora i socialment rellevant, segons constaten estudis recents i recull també el Codi Europeu de Conducta per a la Integritat en la Investigació.

Garantir que la ciència complisca el seu paper social requereix, a més, estructures sòlides que promoguen la integritat científica, la transparència i la rendició de comptes de cada investigació. Un exemple d’eixe compromís és el Codi de Bones Pràctiques en Investigació i Doctorat amb el qual cada vegada compten més universitats, com la Jaume I. Es tracta d’un document marc que arreplega principis d’ètica, igualtat de gènere, accés obert, comunicació i compromís públic. Eines que han de guiar l’activitat investigadora, que asseguren que aquesta es desenvolupe amb rigor i que els resultats siguen fiables, i reforcen eixe vincle entre la societat i el coneixement generat a les universitats.

Tenim el convenciment que una investigació de qualitat s’ha de desenvolupar en un entorn que incentive les bones pràctiques en matèria d’investigació i en un ambient científic enriquidor, col·laboratiu, amb projecció internacional i centrat en les persones. Ací resideix també el compromís de la Universitat amb la ciència amb arrels que esmentava abans. Precisament per això, és important que aquesta manera d’entendre la ciència arrele ja des que comença la carrera investigadora. Una carrera que implica, per tant, una formació transversal, una projecció internacional i un compromís ètic, tal com s’inclou en la Carta Europea del Personal Investigador.

A més de tot això, i atès que és en les universitats on es genera més del 70 % de la investigació, és fonamental garantir els recursos adequats per a la sostenibilitat científica dels campus, perquè la ciència, necessàriament, ha de comptar amb un finançament suficient si volem aprofitar tot el seu potencial.

I en eixa aposta per la ciència, insistisc, les universitats hem de situar-nos a l’avantguarda dels valors socials. Perquè és aquesta integració de valors en la pràctica científica la que assegura que cada descobriment o innovació contribuïsca al bé comú i evita que el coneixement quede deslligat de la seua dimensió social. Ho hem de fer per a complir allò que ens recordava el filòsof Ortega y Gasset: «La finalitat de la Universitat no està en si mateixa, sinó en l’aportació […] a una societat més democràtica, més igualitària, més pacífica i més sostenible». En definitiva, a un progrés verdaderament humà.