FITUR, filosofia Disney

Ja tenim l’haqueta en l’herba, hauria dit mon pare. De fet, no hauria d’estranyar-nos que la primera aliança del president Pérez Llorca haja estat la firma d’un protocol de col·laboració amb Isabel Díaz Ayuso. El lloc no podia ser més que FITUR, l’aparador del turisme institucional. Tothom hi passa, com qui visita la Beata Inés de Benigànim, a la recerca de miracles i fotografies. “Los grandes proyectos y los grandes eventos son las fábricas del siglo XXI al servicio de una industria estratégica que es el turismo" va sentenciar fa uns anys en el mateix escenari el president Camps referint-se a Terra Mítica, l’America’s Cup o la visita del Papa, entre altres malsons que encara paguem. El president Camps s’hi va presentar llavors en un stand presidit per una fotografia seua amb Gérard Depardieu caracteritzat d’Obèlix en el rodatge d’Astérix als Jocs Olímpics a la Ciutat de la Llum d’Alacant, forat negre compartit amb Zaplana.

Des dels regidors del meu poble fins al rei d’Espanya, qui no passa per FITUR no està on toca. La mentalitat turística és una espècie invasiva que ha arribat a qualsevol ajuntament, no importa qui governe. Misteris de les polítiques concebudes pels nostres representants malgrat que persones tan assenyades com Andrés García Reche alerten que “FITUR es otra de las innumerables vías que existen en España para transferir renta a la capital y engordar el PIB de la Comunidad de Madrid”. Per a una certa classe política, la genuflexió és un reflex condicionat com el del gos de Pavlov. Diríem que els naix. L’objectiu del protocol Ayuso-Pérez és “arribar als mercats més allunyats”, sense especificar-ne quins ni més allunyats de qui. Pur pensament buit que deia Pep Sorribes de Rita Barberà. “El turismo ya no es estacional, queremos que nos visiten todos los meses del año” ha cantat a duo la nova parella de ball. El valor afegit aportat pel nostre President és l’establiment d’un “eix d’intel·ligència turística”, poca broma, “que contribuirà a la felicitat de les persones”. Segons ell, “el turisme es la indústria de la felicitat”. No hauria d’estranyar-nos tampoc que la pròxima campanya de publicitat institucional adopte l’eslògan We sell happiness que resumeix la filosofia Disney. Ara que Netflix intenta comprar Warner Bros, ves a saber si Pérez Llorca aspira a convertir la Generalitat en filial de Walt Disney Company i Finestrat en el setè Disneyland del món. Capaços són.

Els deliris de la dreta valenciana venen de lluny. Quan González Pons, gran manegueta pepera, va assumir també fa anys el càrrec de conseller de Territori i Medi Ambient va declarar que faria “una política de meló d’Alger: verd per fora i roig per dins» Per si no era suficient, mesos més tard, a Madrid, davant d’Al Gore, proclamà que la solució al canvi climàtic era que la pell i la polpa de la taronja servirien “per a la producció de biocombustibles, amb la qual cosa donarem una eixida al mercat citrícola i a la Ford l’oportunidat de fabricar els cotxes que funcionen amb bioetanol”. “La Comunitat”, va sentenciar eufòric no sabem per quina substància, “tiene elementos suficientes para aspirar en un plazo de 8 ó 9 años a ser completamente independiente de combustibles derivados del crudo. Tendríamos garantizada nuestra prosperidad para los próximos 100 años, ocurriese lo que ocurriese". D’aquelles noces, aquests confits, deien els clàssics.

La foto d’Ayuso i Pérez Lloca ens porta a escenaris ja patits, com ara l’anomenat “eix de la prosperitat” signat entre Camps, Jaume Matas i Esperanza Aguirre. La recepta és invariable: discursos hiperbòlics, ocurrències sense sentit i victimisme preventiu. I per descomptat aposta per la construcció --que és el negoci amagat darrere del turisme-- en una conca Mediterrània que s’ha escalfat un 20 % més ràpidament que la mitjana planetària i un nivell del mar que no para d’augmentar, entre altres efectes climàtics com les danes, incendis i sequeres. Tot això, en un país en què el sector primari i secundari han entrat en crisi, sense indústries culturals ni creatives rellevants i una altíssima quota de brain drain dels nostres joves arreu del món. No cal bola de vidre per a endevinar el món de demà: explotació intensiva del territori, més rajola, augment dels grans tenidors de pisos, concentració de la propietat, expulsió de residents, substitució del negoci tradicional per les franquícies i conversió del patrimoni natural i urbà en decorat per a les masses turístiques de low cost. Amb pirotècnia Disney, of course.

La promoció de l’eix València-Madrid no és nova ni casual. José M. Aznar ho avançava a les memòries: «Valencia tenía para nosotros un significado especial. El vínculo entre Valencia y Madrid generaría por razones de proximidad geográfica unas sinergias muy importantes (…) que contribuirían a fortalecer en esta una posición propia frente al asedio del expansionisme nacionalista radical des de Cataluña (…) Se diseñó una política específica para todo el Levante español». Fa temps, l’oracle de FAES parlava per boca de Camps i Aguirre, ara per la d’Ayuso i Pérez Llorca. Agenollem-nos.