Cristianisme i dreta política

A casa nostra i a tot el món, l’arribada al poder de l’extrema dreta és fa realitat a través d’unes polítiques que agreugen les desigualtats, acceleren la degradació dels recursos naturals i originen patiment, angoixa i violència en la població més vulnerable. Especialment es fan efectives en la criminalització de la immigració, assenyalant-los com els culpables de totes les maldats socials. És el procediment de convertir aquest col·lectiu en el boc expiatori, procediment infantil i enganyós que ens allibera d’analitzar el sistema econòmic i l’estil de vida consumista i depredador que ens aboca a unes desigualtats social i a uns desequilibris mediambientals i de canvi climàtic que obliguen a certes poblacions del món a emigrar o a morir de fam. La causa d’aquesta situació és el sistema neoliberal i econòmic que concentra la riquesa i el poder en una minoria i empobreix les condicions de vida de la majoria.

Una societat organitzada des de l’equitat, la justícia social i climàtica és l’únic camí per modelar els moviments migratoris. Al capdavall, només gaudirem plenament de la vida quan hi haja vida i esperança de vida per tothom.

Al País Valencià, l’aliança de la dreta amb l’extrema dreta, ha provocat un bloc polític dretà, els efectes socials del qual són cada cop més perceptibles en l’organització de la vida pública i en els valors tradicionals que promouen, tot i fent passar bou per bèstia grossa, és a dir, fer exhibició de valors cristians i promoure polítiques anticristianes. No n’és altra cosa que retallar ajudes als immigrants i als sectors socials vulnerables agreujant, així, les situacions de desemparament, com si ells, els immigrants, no aportessin a la nostra societat la riquesa de la pluralitat i el treball que els nadius rebutgem. Contràriament, caldria donar-los les gràcies pel treball que fan al camp, a la construcció i a l’atenció dels nostres majors. Una forma de reparar les situacions de injustícia i desigualtat és la d’evitar la clandestinitat de les situacions laborals, tot i legalitzar-los com a ciutadans i ciutadanes. No hem d’oblidar que les seues cotitzacions a la seguretat social d’avui, són la nostra garantia de les pensions de demà.

Tal com es desprèn de forma clara i directe de l’Evangeli i referma el magisteri de l’Església, no és possible ser cristià si no estimem i ajudem el proïsme, tot i començant pel proïsme més necessitat. La incompatibilitat és total i absoluta: som cristians i cristianes si estimem. Odiar, menystenir i criminalitzar col·lectius és anticristià. És la incompatibilitat que hi ha entre la llum i la foscor.

Cal rebutjar la instrumentalització de la religió cristiana com a eina de mediació de política partidista, així com la reivindicació de propostes tradicionals que ja hem superat. La societat es caracteritza per la pluralitat d’opcions i creences, justament per això, el comportament de les autoritats democràtiques s’haurien de regir a través de postulats laics, que és la forma de respectar totes les cultures i opcions religioses, sense privilegiar-ne ninguna. En aquest sentit, llur presència en llocs privilegiats en misses, processons i tedèums ens evoca èpoques atziagues del nacional catolicisme i de l’ús espuri de la religió.

És necessari que les autoritats eclesiàstiques manifesten reiteradament les exigències socials de la condició cristiana, i alerten de la instrumentalització dels actes religiosos amb finalitats de polítiques propagandistes. Parafrasejant les paraules de l’apòstol Jaume, ben bé podríem dir que la religió vertadera és aquella que acull a l’immigrant, integra els exclosos, protegeix els vulnerables i cura les nafres socials. O en paraules del papa Francesc: “qui construeix murs en comte de bastir ponts no és cristià”.