Elogi de L’Horta Sud

L’acte d’homenatge a Josep Ferrís, la vesprada del 23 de desembre passat a Torrent, va esdevenir, almenys per a mi, una data significativa. També es presentava el seu llibre Persona en comunitat. Records i vivències (1945-2014). Cèsar García Aleixandre en va fer la crònica: “Josep Ferrís March, una persona en comunitat”, Levante-EMV. Més enllà del reconeixement, més que merescut, hi havia la reflexió sobre l’Horta Sud, de la què Ferrís en va ser un dels pioners en la reivindicació i dinamització. Motiu principal: el centralisme abusiu de la capital valenciana que ofega la vida de l’àrea metropolitana. Exemple: per anar de Paterna a Manises cal prendre el metro cap a Àngel Guimerà i fer transbordament. L’Horta dividida i no precisament pel riu.

Jo, que pertany a l’Horta Nord pels quatre costats –sols el besavi Josep Llopis Diana provenia de Torís-, he mantingut sempre una vinculació molt estreta amb els pobles del sud del Túria i, no puc, sinó contemplar aquelles terres amb sana enveja. Des de tots els punts de vista, el nivell de desenvolupament de l’Horta Sud és realment impactant. I no estic referint-me sols a criteris quantitatius, que també: 482 mil habitants al sud versus 311 mil al nord, és a dir, més d’un 50 per cent de diferència. Aquella comarca ha sigut, per exemple, un referent en el nou cooperativisme valencià, qualificat col·loquialment com a “mondragonià”: un instrument per a l’educació cívico-democràtica i la transformació econòmica de la societat. En efecte, el grup de cooperativistes que va engegar la Cooperativa de Vivendes Populars, va participar en l’engegament de cooperatives d’ensenyament (escoles agrícoles, Escola la Florida i altres), de Consum, de servicis i, inclús, d’un banc capaç de donar suport a este conglomerat associatiu. Al nord del riu no ha hagut cap entramat cooperatiu d’eixa magnitud. També es va crear, ja el 1982, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud. I va nàixer, segons la pròpia institució, “com a resposta a la necessitat de comptar amb una institució animadora de la vida cultural de la zona”. Així mateix, hi ha, des de l’any 2000, el Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís, ubicat a Torrent. El museu pretén superar la concepció decimonònica de receptacle d’objectes per tal de potenciar la investigació, protecció i difusió del patrimoni. Així mateix s’edita Saó, la revista degana en valencià. També en valencià és la missa dominical que transmet la televisió valenciana des de Torrent. En l’altra banda hi ha el Centre d’Estudis de l’Horta Nord que es crearia posteriorment encara quei, malauradament, ha baixat notablement la seua activitat des de ja fa uns quants anys.

El desgraciat impacte de les barrancades conseqüència de la dana de 2024, va posar en evidència la importància del teixit industrial de la zona. La primitiva activitat artesanal, ja quasi extinta (sols la ceràmica de Manises ha mantingut la seua puixança): mobles de Benetússer, graneres i xocolate de Torrent, perols d’Alaquàs o palmitos d’Aldaia, en fou la base. Després, però, vingué la posterior expansió industrial impulsada per la iniciativa empresarial i el creixement demogràfic des dels anys seixanta, potenciat tot per una banca comarcal pròpia.

Ara bé, no obstant este impacte demogràfic la comarca ha mantingut la seua idiosincràsia. He dit que tinc molts vincles en eixa terra i no deixa de sorprendre’m, per exemple a Alaquàs, escoltar els xiquets en el carrer Major jugant en valencià. En els municipis industrials del nord, això ja és molt més difícil. Eixa peculiaritat s’ha evidenciat també en l’àmbit polític: l’Horta Sud ha donat, per exemple, un secretari general del PSOE, cosa que no recorde haja fet el Nord. D’altra banda, el Sud, ha sigut pioner, per exemple, en la incorporació de les dones a la política: el cas d’Empar Navarro, alcaldessa d’Aldaia (1997-2011), n’és un exemple.

Arribats a este punt, l’historiador es troba davant la qüestió inevitable: intentar l’explicació d’estes diferències. En este punt, no puc sinó seguir al professor –i col·laborador de Levante-EMV-, José Luis Villacañas en el seu esforç per posar de relleu, i aplicar, les teories de Max Weber. En efecte, per a esta qüestió no puc tirar mà de supòsits econòmics, sinó més bé, de les tesis de l’esmentat sociòleg alemany, qui remarca la importància de la religió en la conformació de les societats. Josep Ferrís, en l’esmentat acte, va proclamar la importància que per a ell va tindre el seu pas per la Joventut Agrícola i Rural Catòlica (JARC). Per la mateixa organització passaren els pioners del cooperativisme. Per a calibrar la importància de dita associació n’és important el llibre de Rafael Roca L’alba d’un poble, biografia de mossèn Josep Alba (1913-1998). En efecte, aquell capellà va exercir de consiliari de l’esmentada organització. Valencialisme i consciència social. Amb el mètode de revisió de vida propi de la Joventut Obrera Cristiana, aplicat a aquells pobles concrets, els jóvens no sols assenyalaven les deficiències de la societat, sinó que es comprometien en la millora. Esta organització va tindre implantació, sobretot, en l’Horta Sud; al Nord sols destacà Meliana, el poble on, no per casualitat, rau l’esmentat Centre d’Estudis de l’Horta Nord.

És així com s’entén el fet que, després de les iniciatives d’aquells pioners com Josep Ferrís, l’Horta Sud haja sigut capaç, amb un esforç titànic, de reinventar-se després de la catàstrofe i de reprende llur dinàmica, alhora que manté la seua idiosincràsia i lideratge. I per molts anys.