Traficants de vivendes

Wenceslao Fernández Flórez va deixar escrit que Alacant era la Casa de la Primavera. Ara, en ple hivern, aquella primavera va camí de no ser tan tranquil·la i perfecta, a Alacant s’ha aixecat una tempesta que amenaça endur-se per davant la credibilitat del PP, l’Ajuntament d’Alacant i el Consell. Un grup de càrrecs del Partit Popular, amb la connivencia d’alguns funcionaris públics i del mateix ex president Mazón, han convertit l’adjudicació de vivendes a una zona privilegiada de la platja de Sant Joan en un perfecte manual de com pervertir el sentit social de l’Habitatge de Protecció Pública (VPP). En un tres i no res aquesta banda de traficants de vivendes han fet un atracament perfecte a la Constitució que tant diuen estimar i defendre, i, mentre milers de famílies esperaven l’oportunitat d’accedir a un sostre digne i assequible, un grup, amb cognoms molt coneguts pels passadisso municipals i Conselleries, feien l’equipatge per mudar-se a un complex amb piscina i pistes de pàdel davant la platja a preu de saldo, 200.000 euros quan a la zona el preu lliure es duplica o triplica.  

Aquests habitatges, que tindrien que haver acabat en mans dels ciutadans alacantins necessitats, per les malifetes d’aquesta banda de tafurs urbanístics, encarregats de vigilar el compliment de les lleis, han anat a parar a mans de persones instalades en llocs de poder, com la regidora d’Urbanisme, Rocío Gómez, la directora general de Contractació i els seus fills, i d’altres funcionaris. La ironia és cruenta: aquells que havien de vetllar per l'accés universal a l'habitatge han acabat sent els seus principals beneficiaris. Com és possible que persones amb sous públics considerables passessin per davant de famílies vulnerables? La clau resideix en el model de gestió. El sol públic es va vendre a una cooperativa i es va crear una “llista d’espera paral·lela” i opaca. En lloc de sortejar els pisos segons necessitat social o renda la cooperativa els va atorgar per ordre d'inscripció, amb anterioritat Mazón havia augmentat el topall de ingresos per poder accedir a aquest tipus de vivenda, exemple clar d’un cas de tràfic d'influències al que l’alcalde alacantí, Barcala, no pot declarar-se ignorant: utilitzar el despatx per saber quina porta tocar abans que ningú més sàpiga que la porta existeix.

L’escàndol no només és moral, sinó econòmic. La cooperativa no va rebre "bitllets" en mà, però va gaudir d'un ventall de subvencions indirectes que paguem entre tots: la parcel·la municipal es va vendre a preu de VPP, renunciant al benefici que hauria suposat vendre-la a preu de mercat, bonificacions del 95 % en impostos municipals i exempcions fiscals que haurien de servir per ajudar els qui no poden pagar un lloguer, no per subvencionar la segona residència de luxe de familiars de polítics, també s'han detectat anuncis de lloguer d'aquests mateixos pisos per 1.600 euros al mes, un insult directe a la normativa d'habitatge protegit.

L’actuació d’aquesta banda de traficants de pisos ens recorda que, sense transparència i control, qualsevol política social corre el risc de convertir-se en un bufet lliure per als qui tenen el poder. Alacant no necessita més piscines subvencionades per a polítics, necessita un sistema on el codi postal o el cognom no dictaminin el dret a un habitatge digne.