L’any de la crisi del sistema sanitari

Temps d’espera elevats, llits als corredors d’un hospital i urgències colapsades són alguns dels símptomes habituals per descriure la mala salut de la sanitat pública. Capçaleres als periòdics amb fotografies o experiències pròpies que són proves diagnòstiques evidents. Encara que esta vegada poden ser els últims estertors d’un sistema malalt i de mal pronòstic si no s’actua. Enguany podria ser l’any de la crisi del sistema sanitari.

Un gran repte que comencem a afrontar en les últimes dècades és l’envelliment de la població i com mantenir l’estat de benestar en un context de piràmide poblacional invertida – on hi han més persones velles que joves. Un escenari hipotètic i exagerat que va servir per imaginar una distopia a la pel·lícula Soylent green, ambientada en 2022 (Cuando el destino nos alcance en la seua versió espanyola, estrenada en 1973).

Però en el nostre present, el sosteniment de les pensions a llarg plaç o l’atenció a la dependència són ja problemes molt actuals derivats d’este canvi a la demografia. El sistema sanitari tampoc s’escapa a esta nova realitat: l’increment de l’esperança de vida i les seues patologies cròniques comporten un gran consum de recursos. Consultes mèdiques habituals, visites a Urgències i hospitalitzacions freqüents i prolongades. Una gran sobrecàrrega assistencial que fa poques dècades no existia i que colapsa centres de salut i hospitals contínuament.

Però a banda dels canvis profunds de la població, existeix un problema als engranatges de la sanitat pública: l’excés de càrrega assistencial s’ha traduït en un abús laboral normalitzat. La regulació actual de les condicions de treball del col·lectiu mèdic permet una sobrecàrrega desmesurada en forma de setmanes de 60 i 70 hores, jornades habituals de 24 hores i una assistència diària insuportable. Amb hores extres no retribuïdes en molts casos i temps de guàrdies que no contabilitza per a la jubilació. Unes condicions tan anacròniques com injustes i que comporten una gran frustració als metges de la sanitat pública. Un sentiment d’explotació autoexigida per no deixar ningú per atendre del que es beneficia el sistema, a costa dels drets dels seus professionals.

Les solucions són complexes. S’acaba d’acordar al Ministeri de Sanitat -encara s’haurà d’intentar aprovar al parlament- un nou marc laboral per als professionals sanitaris, poc realista i inviable, que ha generat ja algunes jornades de vaga, i que acabarà amb una indefinida del col·lectiu mèdic que començarà al febrer, després de que no es reconeguen algunes de les reivindicacions més bàsiques dels metges. Però la resposta també passa per les autonomies, que realment gestionen el dia a dia de l’organització sanitària: la derivació de competències a la sanitat privada no pot ser l’única solució als problemes de la pública.

Ens sobren el gestors tècnics amb les seues mesures cosmètiques de curt alcanç i també els portadors de grans banderes ideològiques

Si pensem que amb solucions organitzatives donarem amb la resposta, només estarem aplaçant el problema. Ara per ara ens sobren el gestors tècnics amb les seues mesures cosmètiques de curt alcanç i també els portadors de grans banderes ideològiques que de vegades no contemplen el sosteniment del sistema. Les solucions necessiten d’un debat de fons que va sobre com abordar l’assistència d’un país que va envellint, amb les seues patologies cròniques i una major dependència, poc atesa fins ara. Acabar amb l’hospitalcentrisme de la sanitat pública i traslladar l’atenció sociosanitària a entorns de proximitat com als domicilis pot ser una resposta; però açò comporta un canvi de la forma en la que entenem la salut i la forma de cuidar a l’envelliment. I caldrà un reforçament de l’estat de benestar per poder fer-ho. Però ara i de forma urgent necessitem una millora de les condicions de treball dels professionals de la sanitat, que van des d’incrementar plantilles a una regulació que garantisca drets i evite l’abús laboral.

Tot per a que el destí no ens arribe encara, per allunyar distopies cada vegada més reals. I que Soylent green continue sent només una pel·lícula.