90 aniversari del triomf del Front Popular

Aquest dilluns, 16 de febrer, es compleixen 90 anys del triomf del Front Popular (FP) en el context de la Segona República. Si aquesta va significar un avanç en les millores socials i polítiques, els cinc mesos de govern del FP van ser temps de gran incertesa i de la major violència durant la República, llevat dels excepcionals de la Revolució d’Octubre de 1934 i la consegüent repressió.

El triomf del FP va ser incert perquè sense acabar de fer el recompte de vots, ni tampoc la segona volta en cinc circumscripcions, ja es va proclamar vencedor. En un acte inaudit, el cap de Govern, Portela Valladares, va dimitir sense retre comptes a les Corts ni en fer una transició ordenada. Per això el president de la República, el republicà conservador Alcalá Zamora, va haver de nomenar per substituir-lo al cap de cartell del FP, Manuel Azaña.

El FP estava format per republicans i organitzacions d’esquerra, però aquestes només li van donar suport des de fora del Govern perquè no volien comprometre’s en eixa responsabilitat republicana, a l’espera de que arribés el seu moment de fer una revolució.

En aquesta situació es van iniciar manifestacions i violències tumultuàries per part dels seguidors esquerrans del FP, atacant locals de les dretes, cremant esglésies i provocant enfrontaments amb la força pública.

La violència va anar incrementant-se per diverses causes: d'una banda, per l’alliberament de presos de la revolució del 34 —i també comuns—; una solta imposada prematurament per la força, així com l’exigència de readmetre’ls en els antics llocs de treball, la qual cosa significava l’acomiadament dels que hi havia treballant aleshores, als quals els van considerar esquirols. Una altra causa va ser per l’exigència de canvi immediat de les corporacions municipals dels no addictes al FP, fins i tot dels que havien estat elegits democràticament. Un altre motiu va ser per la tensió produïda en el camp per causa de les pèssimes condicions de vida i falta de treball. L’esquerra del FP va mobilitzar els camperols per tal d’iniciar els assalts massius a les finques, obligant a contractar per torn, però excloent als treballadors de dretes. Tot això va generar més enfrontaments, no sols amb els patrons, sinó també entre obrers de bàndols diferents. Però es que, a més, va suposar un autèntic fracàs ja que no es va traduir en cap augment de la productivitat ni en una millora de l'ocupació agrària. Hi va haver llocs on regnava un complet caos malgrat haver rebut terres una gran part de la població rural. I es que, tal com va dir Malefakis, «molts problemes històrics no tenen solucions simples».

Tot i que Azaña estava alarmat, per aquelles actituds dels esquerrans per anar conquerint poder amb violència, es va veure obligat a donar força de llei a aquestes il·legalitats per tal d’evitar trencar la coalició frontpolulista. Tanmateix el Govern intentava ocultar aquesta violència mitjançant la censura de premsa, i el permanent estat de guerra.

En aquest ambient d'enfrontaments de classe —però també entre sindicats esquerrans (UGT i CNT) i dins mateix del PSOE entre caballeristes y prietistes—, les dretes possibilistes que intentaven actuar en la legalitat republicana, van començar a perdre el control de les seves bases que es radicalitzaven perquè consideraven que no podien defensar-se dins d'ella, cosa que va augmentar més si cap aquesta espiral de violència. Una violència que si des de l’esquerra la van protagonitzar especialment socialistes i comunistes, des de la dreta ho va fer el pistolerisme de la Falange.

Van ser mesos de brutalització de la política; de manifestacions plagades de bel·licisme amb llenguatges maniqueus percebuts com una contesa permanent que es pretenia resoldre amb l'aniquilament de l'adversari. Només durant els cinc mesos del govern del FP es van generar quasi un miler de casos de violència amb 1.659 ferits i 484 morts.

Amb tot, la major part dels militars, llevat de les minoritàries Unió Militar Espanyola (UME) i la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), es van mantenir durant un temps en una posició política neutra. El cop d’Estat el van preparar un grapat minúscul d’oficials que, a poc a poc, van anar guanyant adeptes fins i tot entre militars republicans.

Va ser en aquest context quan el 12 de juliol es va produir primer l'assassinat del tinent Castillo, instructor de les milícies de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) a mans de pistolers de la Falange, i, l'endemà, militants socialistes i Guàrdies d'Assalt de la caserna de Pontejos, van sortir a venjar la mort de Castillo, detenint i assassinant després u dels caps de l'oposició, Calvo Sotelo. Aquest darrer fet va ser l'espurna que va encendre la metxa de la ja quasi ultimada conspiració militar —i civil— del 17 de juliol de 1936 mitjançant un cop d'Estat que, en frustrar-se per la divisió de l'Exèrcit i la resistència d'amplis sectors de l'esquerra, va suposar l'inici de la Guerra Civil espanyola.

Hui, l’esquerra i la dreta —ultres o no, extremes o no—, son diferents a les de 1936; tanmateix es fa necessària una moderació en els llenguatges insultants i les actituds maniquees i demagògiques per què, per aquesta pendent, ens podrien portar cap a una situació de violència que, vull creure i desitge, que mai arribe a ser com la que es va produir durant els cinc mesos del Front Popular.