457 quilòmetres d’esperança

La majoria social d’aquest país coneix de primera mà el preu real de les coses: el que implica per a una família treballadora mantindre un fill o una filla estudiant, trobar una faena digna i conservar-la mentre defenses els teus drets, etc. Coneixem què suposa cuidar un familiar malalt i combinar les cures amb la jornada laboral. També sabem com es complica aconseguir una hipoteca o simplement pagar un lloguer que no para de pujar.

Entenem què significa alçar cada dia la persiana sent autònom, arribar a casa després de treballar i encarar les tasques domèstiques mentre ajudes els xiquets amb els deures i encara busques un moment per jugar amb ells. Sabem què és allargar la vida del cotxe, de les sabates o d’uns pantalons perquè mai és bon moment per substituir-los. I també sabem com s’ajornen visites a l’òptica o al dentista perquè sempre es fan costera amunt. En definitiva, coneixem molt bé quant costa viure.

Totes aquestes situacions quotidianes són la columna vertebral del dia a dia de la classe treballadora. L’antítesi d’aqueixa maleïda cultura de l’esforç que ens volen inocular com si la recepta per a l’èxit a la vida fos matinar per fer flexions i treballar a canvi de quasi res sense reivindicar drets.

L’esforç i el cost del dia a dia ens fan conscients, a la força, de totes les adversitats que hem de superar per tirar endavant. I moltes d’aquestes dificultats no apareixen per casualitat: són conseqüència directa de la política, sovint de la mala política. En tenim exemples de sobra. Quan es decideix si pujar o no l’SMI. Quan s’abarateix l’acomiadament o, al contrari, es protegeixen els drets laborals. Quan es defensa la llengua o s’intenta arraconar-la. Quan es blinden les pensions o es deixen congelades. Quan es facilita l’especulació immobiliària i l’encariment dels lloguers, o quan es regulen els preus i s’impulsen mesures per ajudar a l’emancipació. I, per descomptat, quan s’omet avisar la població davant una DANA i es prefereix quedar-se en un restaurant mentre la gent mor ofegada.

Aqueixa mala política ens vol fer creure que no hi ha res a fer, que tots són iguals, que tot està perdut. Però si deixem que això ens guanye, estem vençuts. I els valencians no ens ho podem permetre. No podem permetre que el govern de PP i Vox es mantinga un minut més ocupant la Generalitat. Ens va la vida, i açò és literal. Per això, hem de fer el que deia Estellés: baixar al carrer i participar.

Tenim un poble per defensar, un país per recuperar. I només ho farem si creiem en nosaltres posant tot l’esforç en ajudar a revertir la situació que patim al govern de la Generalitat.

A Esquerra Republicana del País Valencià ho tenim clar: sabem el que costa guanyar les coses, i per això estem decidits a aportar el que calga. A escoltar, a treballar, a ser generosos en l’esforç. Fa uns dies vam recórrer 457 quilòmetres en menys de 48 hores, de València a Aldaia, passant per la Safor, l’Horta, l’Alcoià, el Vinalopó i la Vall d’Albaida. Vam parlar amb milers de valencians i valencianes. Vam escoltar preocupacions, esperances, pors i somnis.

Aquella microcampanya, amb l’ajuda d’Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, ens va servir per a escoltar diferents visions del que demanda el nostre poble. Ens va servir per a reconéixer-nos entre nosaltres i saber on volem anar. Si haguérem de resumir-ho en poques paraules serien aquestes: esperança per véncer la por, il·lusió per combatre el desànim, i ganes —moltes ganes— de revertir la situació.

Hi ha una evidència, els partits, els representants públics, el teixit social i sindical entre d’altres som dipositaris de la voluntat popular i, en aquests moments difícils, la voluntat popular parla d’una forma molt i molt clara. Estiguem a l’altura.

Salut, i visca el País Valencià.