Per on comence?

La pregunta en aquesta ocasió no és retòrica. La setmana ve carregada de notícies i poques són bones. Però anem per parts.

Per una banda, tenim el noranta aniversari del triomf de Front Popular que va aturar els peus al feixisme a les urnes tot i que va durar pocs mesos el seu govern legítim en pau, perquè als mesos va tindre lloc l’alçament militar de Franco i van començar quasi quaranta anys de sang i de terror.

I ens van tornar quasi a l’edat mitjana amb les seues polítiques regressives. A les dones ens van privar de tot i ens van convertir en unes eternes menors d’edat, sense veu, que depeníem de les decisions de pares, germans i després dels marits.

A Xàtiva fa uns dies van recordar, al costat de l’escultura-memorial, el bombardeig que va patir la ciutat a finals d’aquella guerra que van acabar guanyant els feixistes condemnant als defensors legítims de la II República i a les seues famílies a llargs exilis tant externs com interns en el millor dels casos i a ser afusellats en el pitjor escenari. I de tornar els béns espoliats, ni parlar-ne clar. En fi...

Del paper de les dones represaliades o de les esposes dels presoners, en parlarem en altra ocasió.

En política internacional tenim a Israel autoritzant la població israeliana a poder registrar al seu nom terres que són legalment propietat dels palestins de Cisjordània. Avancen així cap a la construcció de nous assentaments il·legals a terres palestines. Tota una nova provocació després del genocidi de Gaza. I tot amb el vistiplau d’un altre feixista que es creu l’amo del món, Trump.

Un Trump que està actuant com un animal ferit i fent una fugida endavant pel cas Epstein amb polítiques clarament ofensives tant dins del seu país amb l'ICE i la seua estratègia antiimmigració, com en l'àmbit internacional, fomentant (i finançant) a partits d’ultradreta com el de Viktor Orban, primer ministre d’Hongria o a la també feixista Giorgia Meloni a Itàlia. Ja voldria Santiago Abascal que fera amb ells el mateix i els “ajudara” a guanyar les pròximes eleccions generals, tot i que fora amb trampes. Perquè, com sabem, Trump és un gran trampós que se n’aprofita del sistema democràtic per a destruir-lo des de dins. Anar laminant-lo des de dins a poc a poc, però sense descans és la seua estratègia.

Per altra banda, i de tornada a casa tenim (de nou) als partits de l’esquerra política mirant-se el melic i sense aplegar a cap acord per a fer un nou front popular per tornar a frenar a la dreta. Una dreta i una ultradreta, que cada dia s’assemblen més i es diferencien menys entre elles, cada vegada més assilvestrades totes dues. I les esquerres, a l’esquerra del PSOE, com deia, mirant-se el melic, les sigles i amb poca voluntat manifesta d’aturar la situació que es podria donar amb la victòria dels de la dreta i la ultradreta.

La veritat és no entenc aquesta lassitud per part de les esquerres quan, si no fan front comú, segurament triomfaran les dretes, cada dia més ferotges i assalvatjades, amb moltes ganes d’embossar-se diners dels nostres impostos tant ells com els seus amics. Ho estem comprovant amb tot el que està passant amb els habitatges de VPO d’Alacant, on allò de la corrupció podria considerar-se ja com una més de les tradicions provincials.

Hem de recordar que el PP és responsable del quaranta per cent (40%) de la corrupció judicialitzada a l’Estat Espanyol, per davant del setze per cent (16%) del PSOE i el quatre per cent (4%) de Convergència, segons dades verificades per la plataforma de fact-checking.

Com veiem, tenim uns partits polítics a qui no els agrada gens la transparència a l’hora de rendir comptes i, tot i això, la ciutadania ens acabem assabentant.

La democràcia és un sistema relativament fràgil que perd part de la seua qualitat quan, qui legisla acaba no sent la representació de la ciutadania, sinó precisament les empreses que paguen perquè es legisle per a afavorir els seus interessos. Que li ho pregunten a Montoro i al seu bufet d’advocats que d’això en saben moltíssim...

En fi, que com deia a la frase que dona nom a aquest article, per on comence? Són tantes les barbaritats amb les quals ens trobem cada matí en ficar la ràdio o llegir la premsa que, si no fora perquè el cap encara ens recorda que la nostra vida és insignificant per a quasi tot el món, però molt important per a nosaltres, qui ens estima i a qui estimem, acabaríem amb bogeria generalitzada.

Com li deia a una persona a qui admire, afortunadament cada matí podem observar la bellesa del moment de l’albada i això ens reconforta. Almenys a mi em calma els ànims. Endavant...