Gestors, polítics, rectors

L’altre dia un dels quatre candidats al rectorat de la Universitat de València es vanagloriava de que el diari Levante-EMV havia resumit molt bé el seu pensament amb un titular segons el qual ell representava “la defensa del gestor frente al político”. Vaig pensar: igualet que Primo de Rivera pare, que deia "yo no soy político, vengo a administrar" quen implantava la seua dictadura. El discurs de l'antipolítica per a fer-se amb el rectorat em sembla una miqueta -prou- reaccionari. Seran els temps que corren.

Allò de soc gestor i no polític és la frase que mai no haguera pronunciat Carles Padilla, el candidat al qual recolze. En la presentació de la seua candidatura va començar i va acabar la seua intervenció parlant d’un rector anterior: el rector Juan Peset. L’home era un científic qualificadíssim, un metge reconegut, un gestor extraordinari. I era polític i per això el mataren en la repressió de la posguerra. Carles digué que, l‘actitud de Peset en el rectorat i en la vida era un exemple a seguir. La política i la gestió no són incompatibles, no. I que lluitar per una universitat pública de qualitat no és només gestió, és també política. A no ser que t’apuntes al discurs reaccionari segons el qual aquells que tenen dots gestores deurien governar de manera natural i si la democràcia no els tria és perquè s’equivoca. Platònics!

No paga la pena entrar en com ha calat de fondo el pensament reaccionari i què poca alçària té una intel.lectualitat que sol perdre el temps despedaçant-se en comptes de proposant. El cas és que, després de vuit anys de rectorat de Maria Vicenta Mestre, toca renovar la cúpula de la Universitat de València i que, entre els que votem, hi ha de tot, continuistes i rupturistes, dretans i esquerrans. Personalmente vull a la Universitat pública diversa com la societat a la qual serveix, és clar, però tinc les meues preferències. I si recolze a Carles Padilla i demane el vot per a ell a qui es posa a tir és per diverses raons.

Les primeres són raons de proximitat. Vaig ocupar el vicedeganat d’Infraestructures i Economia sent ell degà de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Formàvem equip. I això marca si l’encarregat de la coordinació és un convençut del mutualisme dels éssers vius. Ja sabeu, mutualisme és el contrari de parasitisme. És formar grup per aprofitar-nos tots de tots. Això Carles Padilla ho sap fer i em fa l’efecte que eixa qualitat no es pot predicar de tots els candidats. Gestionàrem -i molt- i férem política; intentàrem que ni una ni l’altra foren invasives, però no renunciàrem mai a l’ideari d’allò públic, que és la ideologia que pensem que deuen defensar els governants d’una universitat que naix del pressupost públic, és a dir, dels impostos de la ciutadania (que els paga, perquè també hi ha de tot, i massa). Van ser anys de gaudir en equip, perquè ens agradava la feina que fèiem. Ell no tenia hores perquè li agradava. Somreia. Somriu.

Les segones són d’índole molt pràctica. Vol menys paperassa, menys burocratisme -que no és el mateix que menys burocràcia- i això afalaga els oïts d’aquells que voldríem dedicar més temps a la preparació docent i a la investigació però veiem que el món informatitzat que venia a redimir-nos no aconsegueix, ni de lluny, els seus propòsits. Vol més autonomia per als centres, encara que li haja de llevar competències al càrrec al qual aspira: o siga, és un descentralitzador que aspira a propiciar una col·laboració fructífera entre tots els centres i campus d’una universitat gran, complexa i bona, molt bona. Ha construït un programa des de l’escolta i em consta que sap escoltar: és una qualitat major que -ho sé- aplicarà més enllà de confegir el programa, si li donem la confiança i assumeix el càrrec. Vol fer global a la nostra universitat: com que és un filòleg clàssic, no oblida l’etimologia de la paraula universitat; universitas és totalitat i conjunt de tots els que la formen -professorat, personal d’administració i serveis, alumnat- i és vincle amb l’univers; sí, des de València -la ciutat, el país on hi ha els seus campus- al món. Vol dignificar laboralment a tots els que treballem a la UV i dignificar -més encara- els títols que els nostres alumnes obtenen, basant-los en titulacions vinculades al sentit històric de la universitat pública, a les demandes socials -no necessàriament a les seus modes- i a les perspectives de futur, que són d’ordre tecnològic però també -i alguns candidats ho obliden- d’ordre humà.

Les terceres són polítiques, però no partidistes. Quan érem companys d’equip deganal ens preocupàrem i molt per la pluralitat, per la diversitat, per la representació. Per defensar pressupostos ajustats a les necessitats. Per reivindicar davant instàncies superiors allò que ens semblava just: des de les llengües fins els diners, des de les infraestructures a les banderes més diverses. Carles Padilla continuarà fent-ho, n’estic segur. Les instàncies superiors seran governs autonòmics, en alguns casos, el central. I sé que no se li arrugarà el melic. Sé que somriurà i demanarà amb fermesa. I no per a ell, sinó per al col·lectiu universitari. Carles és un candidat universitari. En tota l’extensió de la paraula.

Des del respecte als quatre candidats -Ángeles Solanes, Juan Luis Gandía, Francisco Ródenas i Carles Padilla- que, pel mer fet de presentar-se a l’elecció ja demostren el seu compromís amb la Universitat de València, faig la meua tria i la raone. Estic segur que Carles serà un magnífic rector. És cosa vostra -i meua- fer-lo Rector Magnífic.