Un pas endavat

Reconec que mai vaig vore la popular sèrie dels primers anys dos mil Un paso adelante on un grupet d’aspirants a artistes passaven les de Sant Amaro tractat d’aconseguir la fama. Per afinitat generacional, era molt més de Aquellos maravillosos años, sèrie que ens contava el despertar de Kevin a la vida adulta amb tots els maldecaps que això li suposava. Recordar aquelles dues sèries televisives d’inqüestionable popularitat ens ve al pèl per a fer una reflexió sobre l’actual situació política i la indefinició del projecte comú en què es troba l’esquerra –més aviat hauríem de dir les esquerres– espanyoles.

Tot i que els anys dos mil no varen ser especialment meravellosos –únicament recordem amb nostàlgia els primers anys de Zapatero entre el sàndwitx Aznar-Rajoy- certament no existia el clima de negació de les conquestes assolides que vivim hui en dia. Si posarem en la coctelera tot allò que d’aquella època ens ve a la memòria –el matrimoni homosexual, la guerra de l'Iraq, la llei de dependència, la corrupció política, la crisi econòmica– com diuen ara els de la generació Alpha, ens esclataria el cap. Sembla que o bé vivíem a un altre país, o érem nosaltres els que érem altres. 

El debat sobre les qüestions públiques no és que siga hui diferent, és que no hi ha debat si entenem aquest com una confrontació d'idees o d’arguments. L’extrema dreta –mencionem ja a Vox com a vaixell insígnia i no maregem més la perdiu- ha aconseguit que els seus postulats envaeixin allò que la premsa anomena l’agenda pública i no hi ha dia en què no ens sorprenguen amb una nova ocurrència. Tot i que dir ocurrències a les seues propostes és infravalorar la capacitat que tenen per enverinar la societat i l’opinió pública i dirigir-les cap on ells volen: les urnes, especialment aquelles que cada dia s’omplin més i més amb les seues paperetes.

Aquesta setmana el tema estrella ha estat el burca i el nicab. Com tots sabem, milers i milers de dones utilitzen a Espanya aquesta vestimenta –per altra banda discutible i mereixedora d’un debat seré– i podem vore-les cada dia a Mercadona o a la cua de l’autobús. O almenys això pareixeria si ens atenim a la sessió del congrés que ha tingut lloc aquesta setmana i on les portaveus de PPVox Ester Muñoz i Pepa Milán -dues dones a les quals els seus señoros han encarregat fer el treball bru - han afirmat que aquest és un problema d’una alçada terrible i que poc menys que la civilització occidental al nostre país té els dies comptats. I als telediaris apareixent imatges i més imatges de dones amb burca que supose hauran tret tirant d’arxiu o dels carrers de Kabul o de La Meca, perquè queda clar què no són de cap ciutat espanyola.

Vox està eixint als carrers amb totes les seues tropes perquè es troben forts i creixent dia a dia, com acaba de passar a Extremadura i Aragó. Com si d’una batalla de les que tan magistralment ens ha narrat Posteguillo en les seues novel·les es tractara, per una banda la infanteria ataca amb el pilum, la galàxia mediàtica –Vito Quiles, OK Diario– llança diàriament els seus projectils incendiaris i la cavalleria envolta l’exèrcit enemic per tal de deixar a l’emperador Santiagoicierraespaña que done el cop de gràcia i li talle el cap –figuradament clar– a María Guardiola per ser l’alumna problemàtica i díscola de la classe. Mentre Azcón, amagat en un cantonet, canvia cromos amb els d’Abascal com han fet amb un èxit inqüestionable els seus mestres Mazón i Pérez-Llorca.

De res li ha valgut a Guardiola fer de Judas dient que defensa “el mismo feminismo que Vox”. Doncs serà que el feminisme de Vox és un misteri més complicat que el de la Santíssima Trinitat, que tots parlen d’ella i ningú l’ha vist.

I què dir de les forces d’esquerra, que deambulen -eixa és la paraula- com pollastre sense cap? Fa fàstic ja la paròdia de La vida de Brian i el Front d’Alliberament de Judea, però és que mereixen que els ho recordem cada dia i cada minut. Posar-los d’acord és més difícil que trobar la pedra filosofal que, en cas que existira, tots es barallarien per guardar-se-la a la butxaca per tal que els altres no la gaudiren.

Entre tot aquest galliner de veus discordants -Maíllo que no està en la cursa per què vol centrar-se en Andalusia, Sumar que si Yolanda sí Yolanda no, el PSOE encara recuperant-se del cas Salazar-, un intrèpid gal -Un paso adelante- ha gosat alçar la veu per a dir la més gran de les obvietats: o fem alguna cosa o estem morts. Rufián, mal que ens pese als que mai ens ha acabat d’agradar, ha tingut la valentia –o la inconsciència dirien altres– d'almenys proposar fer una cosa diferent, la “irresponsabilitat” de dir que la paraula màgica hui en dia per a l’esquerra no pot ser altra què ‘utilitat’. Aporta o aparta’t. Probablement acabarà en la taula de la forense amb un ganivet a l’esquena, però ai ¡quantes mans empunyaran el Ganivet! Com amb Cèsar, serà una multitud la que participarà del sacrifici.

Que lluny queden els temps del Front Popular, “la mare de totes les desgràcies d’Espanya” segons els historiadors franquistes. Que llunyanes també les paraules de Federica Montseny, ministra de la Segona República, per a qui en aquella hora tràgica no calia ser socialista, comunista o anarquista, calia ser antifeixista. Que lluny queda tot allò, redéu!