Qui calla no sempre consent

La memòria és molt agraïda, diu la saviesa popular. Per això no recordem tot el que hem viscut. L’oblit té una lògica sovint terapèutica. De fet, a les fondàries de la memòria conviuen més o menys pacíficament fets verídics, o potser imaginats, i llacunes fetes d’omissions. Uns i altres, majoritàriament inconscients, massa que ho sabem. Com a conseqüència, allò que anomenem memòria adquireix una textura plural, determinada almenys en part per les circumstàncies del present. Personals i col·lectives. Biogràfiques o induïdes per les afinitats als nostres grups de pertinença (geogràfics, culturals, de classe) i també de referència —els ingredients de la nostra mentalitat i ideologia—.

Fa uns anys, vaig llegir amb interès Elogio del olvido, un llibre de David Rieff que disseccionava, amb destacable erudició, els interessos arrecerats sota les maneres de recordar —i també d'oblidar, quan això convenia—. Segons Rieff, la majoria dels intel·lectuals jueus, per exemple, s'autoimposaven l'obligació de la memòria. El “deure de memòria” que Primo Levi havia elevat a precepte moral. Però els lectors de Philip Roth, també d'inequívoca adscripció jueva, sabem que l’escriptor nord-americà solia insistir en la necessitat de “recordar oblidar”. Des d’un altre context intel·lectual, Marc Augé inspecciona en Las formas del olvido aquest contrapunt adjuntiu al record. Siga com vulga, la percepció del passat es transforma, com dèiem, segons com i amb quina intencionalitat l’incorporem al present. “El passat mai no està mort. Ni tan sols ha passat”, havíem après de William Faulkner.

De tot això, ens en va parlar Antonio Monegal al Centre Octubre de València dins del programa paral·lel a l’exposició El mal. Auschwitz 1945 – Gaza 2025 d’Artur Heras i l’impagable ajuda del seu savi còmplice Anacleto Ferrer. Durant la conferència, Antonio Monegal, autor de Como el aire que respiramos. El sentido de la cultura (2022) i de l’extraordinari El silencio de la guerra (2024) es va confessar “incòmode” davant de la proposta de David Rieff que a mi m’havia seduït anys arrere. Una incomoditat fàcil d’entendre, vist l’actual model social, dominat per l’ascens dels moviments autoritaris arreu del món i unes polítiques de memòria, inclosa l’espanyola, retòriques i estètiques. Ben mirat, la difusió de valors que adoben la desmemòria col·lectiva facilita l’adaptació de l’extrema dreta al sistema d’idees de la contemporaneïtat. Al capdavall, la cultura feixista no naix en el buit social sinó que s’alimenta de relats, prejudicis, actituds i comportament escampats pel capitalisme cognitiu en què vivim immergits. Com recorda Jason Stanley en Borrar la historia, una de les estratègies informatives transversals a totes les expressions de l’extrema dreta és “reescriure el passat per a controlar el futur”. I això no obstant, ens va fer pensar Antonio Monegal aquell dia, “aquesta missió preventiva de la memòria, com a vacuna contra els horrors de la història, ha demostrat que no és infal·lible”.

Fins i tot la guerra és una expressió cultural, va subratllar així mateix el conferenciant. No hi ha, per tant, cap antídot contra el mal al marge de la cultura, prejudicis elitistes a banda. Com recorden Daron Acemoglu i Simon Johnson en Poder y progresso. Nuestra lucha milenaria por la tecnología y la prosperidad, el primer pas “tecnològic” contra els fantasmes de les coves primigènies va ser la llum del foc. No és només una metàfora. De resultes, la transmissió del coneixement esdevingué l’única arma il·lustrada contra el mal radical simbolitzat magníficament en l’exposició d’Heras. La foscor i la por han estat els ingredients obscurantistes que alimenten la ment reaccionària des d’aquells temps immemorials. Però el silenci que impossibilita la transmissió del coneixement també és contingent i situacional, no podem negar-ho. Sovint, defensiu. Protector de qui calla, però també del receptor a qui se li nega la informació. És el silenci que potser hem experimentat a casa, quan alguns familiars es negaven a reviure per a nosaltres una experiència traumàtica de guerra i repressió que era individual i política alhora. La contenció conscient del record impedia la continuïtat de la memòria, per descomptat. Però era també un acte de bondat i generositat que no sempre hem sabut valorar, perquè potser som incapaços d’imaginar l’experiència ara vicària sense la mediació de la literatura, la fotografia, les arts plàstiques o l’audiovisual. Pura frivolitat, podien pensar els qui van patir en carn viva les escomeses del mal. És també la nostra limitació.

Artur Heras i Antonio Monegal ens fan reflexionar sobre aquesta insondable zona d’interès. Com ho van fer al seua dia l’esmentat Primo Levi, Jorge Semprún, R.L. Reich o Imre Kertész, entre altres testimonis que, si volem dir-ho amb Walter Benjamin, ens ajudaren llavors a “exhumar i recordar” el trencadís d’una memòria sense patrons homologats. Malgrat un oceà de dubtes que van i venen, aprofitar aquell trencadís és l’única manera de sargir la memòria antifeixista que exigeix urgentment el temps de Trump, Putin, Netanyahu i tots els seus escolans d’amén.