Mai hem votat als que realment manen

Els darrers dies hem vist un cert moviment a l’esquerra de la socialdemocràcia governant. Rufián fa uns dies va estar de gira pel País Valencià explicant propostes per fer front al greu perill que ens amenaça amb un possible govern del PP agafat per la ultradreta per allà on fa més mal. Va triomfar tant al País Valencià com la passada setmana a Madrid on també va exposar el seu desig d’unir les esquerres per poder oferir una trinxera ampla des de la que aturar l’avançament dels ultres, “o votem tots junts o se'ns menjaran un a un” ve a dir el de Santa Coloma. Als pocs dies, a Madrid, els primers espases de SUMAR, sense Yolanda Díaz, van reunir un bon grapat de gent d’esquerres amb esperances d'aturar l'anunciat avanç de les dretes.  

Jo, què volen que els diga, no li veig camí llarg a la proposta del representant d’ERC, ni tan sols la compra el seu partit. Però tampoc a la resta esquerrana, i em sap greu. Rufián entre les condicions per dur endavant la suposada unió electoral de les esquerres va parlar del “dret a l'autodeterminació”, dret que, fins i tot pel 1974 també defensava el PSOE. Però que els catalans vulguin deixar Espanya ara no està ben vist ni tan sols per molts que es creuen més vermells que el glamurós “rojo Valentino”. Així que tot seguirà com sempre, l’esquerra serà un regne de taifes i l’abstenció dels esquerrans i els vots perduts pel cainisme d’alguns portaran al poder la dreta extrema agafada de la mà dels franquistes. 

Davant aquesta situació els que estan fregant-se les mans amb satisfacció són aquells que mai es presenten a les eleccions però que sempre guanyen i acaben manant, manaven abans de la Transició I continuen tenint encara el poder de decisió. Passar de “la llei a la llei”, idea de Fernández Miranda, va consistir en un joc de màgia consistent en un canvi lampedusià per passar de la dictadura a la democràcia i que gairebé tot, especialment el poder econòmic, continues com abans. Sovint s’explica la Transició com un relat de ruptura i renovació on les institucions es van tenyir de democràcia per deixar enrere el gris de la dictadura. Però la realitat és que que no vam tenir una ruptura, sinó una metamorfosi: l’elit econòmica nascuda a l’ombra del proteccionisme i les concessions de la dictadura ha sabut transitar cap a la modernitat globalitzada sense perdre un bri d'influència. Se estima que el 40 % dels grans empresaris de la Transició provenien de les elits franquistes. 

Els cognoms que ahir signaven decrets o gestionaven monopolis estatals sota el jou del franquisme, avui lideren el rànquing de l’IBEX 35, el poder a l'Estat espanyol no és només una qüestió d'ideologia, sinó de llinatge. Una estructura que s'ha perpetuat a través de les portes giratòries i una Administració de l'Estat que, en els seus estrats més alts, mai va arribar a viure la seva pròpia ruptura. Les portes giratòries són el mecanisme més eficaç per mantenir la simbiosi entre el poder polític (heretat o democràtic) i el poder econòmic (sovint d'arrel franquista). Sense necessitat de passar per les urnes tenen el poder. Tenim una democràcia amb crosses.