Impost fòbia

Els governs influeixen a l’economia mitjançant la política fiscal, és a dir, amb la recaptació d’impostos i l’orientació de la despesa pública. El pensament neoliberal naix com a reacció critica a la intervenció estatal, el pes de la qual en l’economia intenta reduir-se mitjançant l’eliminació dels impostos als patrimonis i les herències i l’aplicació de l’austeritat fiscal, és a dir, reduir el dèficit públic mitjançant retallades a la despesa social i els serveis públics.

Una estratègia més refinada del pensament neoliberal és la privatització dels serveis públics essencials. Amb l’augment de l’oferta de serveis privats o concertats (sanitat, ensenyament i protecció social), s’estimula que les classes mitjanes recorreguen a ells i critiquen la política fiscal, que no entenen. El camí ja encetat és d’un Estat del benestar fort a un feble estat assistencial.

D’ahí que l’opinió que els impostos són alguna cosa que l’Estat ens obliga a pagar, ja supose el 31 % dels enquestats pel CIS i el 42 % si agafen sols el tram entre 25 i 34 anys.

Existeix a una part important de la societat certa aversió apassionada i obsessiva als impostos.

És recurrent per exemple el clam de la classe empresarial per reduir la pressió fiscal per afavorir la inversió i la creació de llocs de treball. Ara bé, davant de qualsevol crisi, requereixen la intervenció estatal per a estabilitzar l’economia i mitigar els efectes del cicle econòmic amb ajudes i subvencions.

En general, resulta una aspiració insensata voler tenir bons serveis públics però que els impostos els pague algú altre. L’enyorada llibertat que defensen suposa reduir impostos per als més rics i per a la resta limitar els serveis públics.

La política fiscal de l’actual govern valencià, en mans del PP i el suport de Vox, segueix al peu de la lletra este pensament neoliberal, sobretot pel que fa als impostos. En menys de dos anys han eliminat quasi completament l’impost sobre successions i donacions i han ampliat el mínim exempt de l’impost sobre el patrimoni al milió d’euros.

Si comparem les dades de recaptació de l’impost sobre el patrimoni i de l’impost sobre successions i donacions, entre els anys 2022 (darrer del govern del Botànic) i el 2025, ja amb el PP i Vox a la Generalitat, observem que a l’impost sobre el patrimoni s’ha augmentat sols un 15 %, quan els preus de l’habitatge al País Valencià -principal actiu patrimonial-, han augmentat un 30 % -el doble- durant ixe període. I això que l’únic que ha entrat en vigor ha estat la reducció de l’escala del gravamen, ja que l’ampliació del mínim exempt fins el milió d’euros, el doble de l’import que fixà el darrer govern del Botànic, entrarà en vigor a partir del 31 de desembre de 2025. Pel que fa a l’impost sobre successions i donacions la seva recaptació durant ixe període s’ha reduït un 35 %. En este cas encara no han entrat en vigor les bonificacions per a parents col·laterals de segon i tercer grau per consanguinitat (germans, oncles i nebots), que ho faran els anys 2026 i 2027.

A la llei de pressupostos de la Generalitat Valenciana figura la memòria de beneficis fiscals, és a dir, la disminució d’ingressos tributaris que es produirà al llarg de l’exercici, com a conseqüència de l’existència d’incentius fiscals. Doncs bé entre la llei de pressupostos de l’any 2023 (darrera del govern del Botànic) i la de l’any 2025, ja amb el PP i Vox a la Generalitat, la disminució d’ingressos per l’impost sobre successions i donacions ha augmentat en 860 milions d’euros, un 271 %.

La política tributaria del PP i Vox no atén les recomanacions de l’OCDE i el FMI, els quals recomanen que no recaiga sobre les rendes del treball i el consum, bàsicament per raons d’equitat, i si que augmente la recaptació dels impostos sobre les rendes de capital.

Suprimir o fixar una exempció del 99 % als impostos sobre la riquesa té conseqüències redistributives, ja que s'altera la distribució relativa de les càrregues. Si l'alternativa és reduir la despesa pública, la regressió de la mesura és evident, ja que afectaria els contribuents amb menor capacitat.

No és molt coherent reclamar major autonomia fiscal i utilitzar-la només per a reduir els ingressos pels impostos que gestiones. Tampoc ho és reclamar major finançament i simultàniament reduir l'esforç fiscal de sectors amb major capacitat econòmica.

Tota reflexió seria sobre la tributació cal que se centre en la desigualtat, ja que cada dia observem un creixement constant de la concentració de la riquesa. L’evidència demostra que la reducció d’impostos a la riquesa (patrimoni i herències) ha reduït els ingressos de les administracions publiques, però no han tingut cap efecte a mig i llarg termini sobre el creixement i l’ocupació, mentre que si ha augmentat el nivell de desigualtat.