Semprún, Carrillo...

Hi ha situacions o esdeveniments que marquen. Això és el que vaig a comentar. A la televisió hem tingut ocasió de veure Anatomia d’un instant, una sèrie de ficció que intenta situar-nos en la transició, mostrant el conjunt de circumstàncies que es donaren en l’espai de l’alta política, visualitzat les “grans” figures que van estar protagonistes. Doncs, deixant de costat altres factors que al citat documental son omesos, el personatge de Santiago Carrillo, interpretat pel l’actor Eduard Fernández, m’ha fet recordar el gran viratge que el citat personatge feu, en ares del realisme, per tal de no perdre el tren de la nova situació.

Parlar de Carrillo i de Semprún, àlies Federico Sánchez, ens porta a fer-ho del històric Partit Comunista de España, el qual va estar el principal partit del antifranquisme, amb una militància que sofrí la més dura repressió per part de la dictadura. La resta de grups, a la seua esquerra, polemitzàvem amb els 'carrillistes', amb prou càrrega d’ ideologia i subjectivisme per les dues parts, a uns s’ens qualificava com esquerrans minoritaris, en tant que els altres eren considerats com 'reformistes dogmàtics'. Abans he fet ús del terme 'viratge', en aquest punt cal anar a l'any 1964, en concret al gran debat que es produí al sí dels comunistes espanyols, en relació al desenvolupament de la economia franquista, puix, tot i mantenint la repressió, existia una recuperació econòmica de forma que el capitalisme interior i l’europeu treien profit. Aquest debat comportava admetre que el franquisme podia durar prou temps, en contra de la estratègia oficial de la seua imminent caiguda, tal i com reiterava la direcció del 'pecé'. El professor Antonio Muñoz Sánchez, en un llibre molt documentat, titulat El amigo alemán, ens demostra com la socialdemocràcia alemanya encetà als seixanta una via de relació amb les autoritats franquistes per anar forçant la democratització.

Jorge Semprún, Fernando Claudín i alguns pocs comunistes, acusats de revisionistes, intentaren al 1964 obrir el debat dins del PCE. La controvèrsia, però, es tancà amb l’expulsió dels dissidents, els quals anys més tard es situarien en l’orbita del ressucitat partit socialista, en el cas de Semprún als noranta com ministre de Cultura. Aquest debat fet a molts kilòmetres de Espanya, va incidir prou entre els joves antifranquistes, puix la polèmica entre Semprún i els seus companys amb la direcció de Carrillo mostrava de nou l’herència stalinista existent. Amb el temps, però, les tesis dels dissidents van sent assumides per la direcció del partit, aleshores, encetada la transició, la necessitat de pactar amb els 'nous demòcrates' vinguts del franquisme va ser acceptada com la única possible, i més quan havia ressucitat un PSOE que avançava amb converses amb tals 'nous demòcrates'.

Per què parlar-ne ara de tot allò? Potser, perquè pense que amb matisos i noves cares, alguns tics del passat funcionen. Tanmateix, aquella transició va anar endavant amb moltes renúncies, més d’una banda que part de l’altra, restant prou coses per aclarir.