No blanc ni negre: ésser humà

El vol d’una bandada d’ocells compon un prodigiós concert visual, fruit de l’evolució biològica. En el món antic, hom es mirava sovint el vol dels ocells. L’ornitomància servia per a interpretar si portaven o no bons auguris, si hi hauria sort o arribarien desgràcies. En tot això es presagiava la connexió etològica entre el comportament animal i les alteracions del medi ambient, barrejada amb nocions boiroses de connexió còsmica.

Donald Trump ha concitat al seu voltant una heterogènia bandada d’ocellots de la pitjor mena. Uns i altres han escampat mals auguris a tot arreu: des de casa pròpia –amb uns nivells de polarització mai vistos des la guerra del Vietnam ençà i amb por en no pocs grups socials– fins als veïns i als aliats tradicionals, amb el retorn d’una dèria pseudoimperial (“Trump i el Lebensraum”, Levante-EMV, 05/01/2026). Assistir a les evolucions d’eixe reguitzell d’ocellots permet albirar-ne les pautes, els girs, les aliances.

La polèmica entre Elon Musk i Irene Montero ens en dóna un botó de mostra. L’home més ric del món és el mateix que, en el seu flirteig amb Trump, ha desmantellat l’Agència Estatunidenca per al Desenvolupament, amb la previsible conseqüència de fins a catorze milions de morts d’ací al 2030 (“Vots que poden matar”, Levante-EMV, 09/06/2025). Quan Montero felicita el govern d’Espanya pel projecte de regularitzar mig milió d’immigrants –que, com palesen organismes nacionals i internacionals, contribuiran a la riquesa del país– i pel rebuig de feixisme i racisme, Musk reacciona amb una invectiva que revela la seua ignorància o la seua malícia. Com s’havia assabentat però de les declaracions de Montero? Mitjançant un post publicat a X per Eva Vlaardingerbroek, jurista i política holandesa coneguda per oposar-se als vaccins i al feminisme. Passat 1 de febrer, Vlaardingerbroek escrigué: «Aquesta dona, que està cridant a reemplaçar la gent Blanca, està casada amb un home Blanc i té tres nens Blancs. Eixe nivell de traïdoria –no ja a la teua pròpia gent, sinó als teus propis nens– sols pot ser qualificat de patologia extrema o pura maldat, o d’ambdós».

La nuesa del que diu crida l’atenció (i també la majúscula en l’adjectiu White, “Blanc”). Sense embolcalls, sense avergonyir-se’n, exalta el color de la pell. No la veritat, no la dignitat o la justícia: la pell (Blanca). Com si mai no hi haguera hagut cap reivindicació dels drets humans, cap lluita contra l’esclavisme o abomini del racisme. És la veu primitiva a regurgitar-ho: cal defensar la tribu. Com pot ser que Vlaardingerbroek confonga així les coses...? Em pregunte amb quines aus de mal auguri s’ha barrejat per a acabar apel·lant a un darwinisme social que ens retrotrau a altres ocells: els de vol embogit al film d’Alfred Hitchcock The birds.

Hi ha altre film però on es troba l’antítesi d’eixe discurs. A l’obra de Stanley Kramer Endevina qui ve a sopar, el protagonista –encarnat per Sidney Poitier, distingit per la seua lluita contra els prejudicis socials– s’encara amb son pare en un memorable diàleg: «Tu penses a tu mateixa com a home de color... Jo pense a mi mateixa com a home». Amb prou feines es pot sintetitzar millor una veritat fundacional de la civilització, tal i com la coneixem i com la volem. No blanc ni negre: ésser humà.