Fahrenheit 451 i la policia de la moral

Recorde que els meus pares em contaren en alguna ocasió que a la platja de Las Arenas, allà pels anys cinquanta del segle passat, hi havia una mena de ‘policies’ als que denominaven ‘la moral’ que es dedicaven a inspeccionar els vestits de bany de les xiques i amonestar o multar a aquelles que al seu criteri portaven un escot excessiu o ensenyaven massa cuixa. Es rumorejava que alguns, fins i tot, portaven un metro de fusta per a mesurar la roba de manera “científica”. Eren els anys en què Rita Hayworth deixava bocabadats als espanyols simplement llevant-se un guant a la pel·lícula Gilda. I també els de la tremenda galtada que li amollà Glenn Ford. Per provocadora i per puta.

La mà de l’Església catòlica era molt llarga llavors i aplegava fins i tot a les faldes femenines, delimitant en termes mil·limètrics la distància que anava des de la respectabilitat a la perdició més absoluta. Els capellans seguien com sempre amb la seua predilecció per posar el nihil obstat a les dones i a la seua llibertat com si es tractara del ferro d'una ramaderia taurina. I la llargària de la seua mà dissortadament no s'ha acurtat amb el pas dels anys. La censura és una afició que practicaren, practiquen i -malauradament- practicaran. A altres els agrada jugar a la petanca.

Si portem aquells pols als fangs actuals ens trobem que les dones continuen estant en el punt de mira dels defensors d’una moral masclista i malaltissa. Una moral que ha elevat la seua brutalitat fins a l’enèsima potència i s’ha transformat, en molts casos, en assassina. Només cal girar els ulls cap a l’Iran – dregraciadament hui de tanta actualitat - on des de l’arribada dels aiatol·làs s’instaurà la Gasht-e Ershad , patrulla de la guia en traducció literal del persa, una unitat especial del Ministeri de l’Interior que controla que les dones utilitzen de manera estricta el vel obligatori i mantinguen una conducta pública i privada d'acord amb els principis establerts per la xaria. Eixir-se’n del camí ja no suposa una multa o una amonestació. Mahsa Amini, una jove kurda iraniana de vint-i-dos anys, morí en setembre de 2022 quan estava sota la custòdia d’aquesta policia de la moral que l’havia detingut per no portar el vel correctament. Compte! No per no portar-lo, sinó per no portar-lo ‘correctament’. Ja no és la norma sinó la interpretació de la norma el que esdevé en fidel de la balança i, depén s’incline cap a un costat o l’altre, pots eixir de la comissaria amb una “lleugera” pallissa o dintre d’un sudari. La tortura de Mahsa començà fins i tot abans d’aplegar al centre de detenció on, segons informaren als seus familiars, la portaven per donar-li una ‘classe de reeducació moral’. Al mateix furgó policial la colpejaren al cap amb una brutalitat sense límits. Va entrar en coma i morí a l’hospital tres dies després de la seua detenció.

En aquest cas la censura de les vestimentes, de les maneres de comportar-se i entendre la pròpia vida, ha estat portada fins als últims límits. Però les mateixes obsessions doctrinals que guien les corbelles dels aiatol·làs sostenen també les actituds d’altres dirigents suposadament democràtics als que no els tremola la mà per escampar – d’una manera molt més subtil, això sí – les mateixes o paregudes receptes envers la seua pròpia ciutadania.

Sense anar més lluny, l’administració nord-americana sota el govern de Trump i els seus acòlits, està portant a terme una tasca contínua i incansable de censura de llibres que ha arribat en 2026 a la seua màxima expressió. Segons Pen Amèrica, institució que elabora una llista dels llibres prohibits als EUA, des de 2021 s’han documentat més de 23.000 llibres que han estat eliminats de les escoles i biblioteques públiques. Només en l’any escolar 2024-25, 6870 llibres han estat censurats en un indissimulat intent de furtar a la població d’una de les eines – si no l’eina fonamental – que ens protegeix de la barbàrie: la cultura. I quin tipus de llibres són els que han tingut tots els números per a fer-los desaparéixer de les prestatgeries? Bingo, heu encertat ¡ Els que parlen de racisme, gènere i temàtica LGTBIQ s'emporten la grossa. Si furguem un poquet, els dimonis dels dictadors arreu del món són molt pareguts.

L’odi i la violència viatgen hui en dia de Washington a Teheran en menys del que canta un tweet. I la distància que va des de Trump a Khamenei és ínfima comparada amb la velocitat de creuer que pot assolir la barbàrie quan és alimentada amb el combustible de l’odi. La mateixa velocitat dels míssils que EUA i Israel han llançat aquest cap de setmana sobre la capital iraniana, assassinant al líder suprem en el penúltim episodi per establir un nou escenari de control regional i permetre que l’estat sionista continue amb la seua política colonialista. No ens enganyem, aquesta escalada bèl·lica no té res a vore amb la llibertat de la població iraniana. Va de petroli, control estratègic del territori i poder global.

A casa nostra la llarga mà de la censura també desplega els seus tentacles en una sort de versió de la terreta, no per més casolana menys perillosa, com fou el cas de les regidories de PPVOX en Borriana i Torrent eliminat les subscripcions a la revista infantil Camacuc o a revistes de temàtica LGTBI. Per no parlar de l’última ocurrència de la consellera d’Educació Carmen Ortí – trista hereva del nefand conseller Rovira - que vol eliminar per decret als autors mallorquins i catalans del currículum de valencià en Batxillerat. Les excuses que ha posat de deixar en les mans del professorat la decisió final no són més que un intent soterrat de fugida davant el rebuig generalitzat que ha mostrat tot el col·lectiu educatiu. La policia de la moral, en aquest cas lingüística, canviant el metro de fusta per la llapissera roja ¡

Tots recordem la pel·lícula de Truffaut Fahrenheit 451, temperatura a la qual crema el paper dels llibres. I a qui no l’haja vista li la recomane molt encaridament, dona't els temps que ens està tocant viure. En aquesta distopia del futur escrita per Ray Bradbury, la policia del pensament encarnada en el cos de bombers va de casa en casa requisant llibres per tal de fer fogueres purificadores.

I al pas que anem no podrem fer com Rhett Butler en Lo que el viento se llevó i dir-li a Scarlett O'Hara: "Francamente, querida, me importa un bledo!"

Per què qualsevol dia tindrem la foguera a la porta de casa.