Almela i Vives, un periodista infatigable tallat per la guerra

En el transcurs de l’any 2022, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar a Joan Fuster, el Ple va aprovar els escriptors homenatjats dels quatre anys següents. A proposta de la Secció de Documentació i Literatura van ser: Escriptors valencians de l’exili (2023), Maria Ibars (2024), Maria Beneyto (2025) i Francesc Almela i Vives (2026). En anys anteriors es van celebrar tant escriptors antics (Eiximenis, Corella, sor Isabel de Villena, sant Vicent Ferrer) com moderns (Llorente, Llombart, Valor, Salvador, Sanchis Guarner, Estellés). L’Acadèmia, a més, ha dedicat jornades a escriptors valencians actuals: Torrent, Piera, Sirera, Mira, Lozano, Granell, Pérez Montaner, Teresa Pascual, Sòria. I també a escriptors desapareguts recentment, com l’acte dedicat a Isabel-Clara Simó en la Universitat d’Alacant.

El lema complet de l’escriptor d’enguany és 'Francesc Almela i Vives, humanista de l’edat de plata'. L’edat de plata ‒en comparació amb el remot segle d’or‒ és el període literari que situem en el primer terç del segle XX, des de la mort de Teodor Llorente fins a la Guerra Civil, i que inclou tant la generació modernista de 1909 com la dinàmica Generació de 1930, que es va moure entre el Noucentisme regeneracionista i la modernitat avantguardista, de la qual va formar part Almela i Vives. Aquells anys van ser com una segona Renaixença, a pesar de la censura i els entrebancs de la dictadura de Primo de Rivera i les convulsions polítiques de la República.

El valencianisme de la generació de la República va ser un moviment transversal. La presa de consciència política i l’afany de modernitat van promoure el foment del valencià i va despuntar la producció literària. Almela es va comprometre amb diverses iniciatives. En 1921 va ser president de la secció valenciana de Nostra Parla, entitat fundada en 1916 per a impulsar la unitat de la llengua. També va ser vicepresident de l’Agrupació Nacionalista Escolar, organització que va agrupar els universitaris valencianistes. En 1932 va ser nomenat director del Centre de Cultura Valenciana i en 1937, vocal de l’Institut d’Estudis Valencians. Afiliat a l’Agrupació Valencianista Republicana, va col·laborar en el seu òrgan d’expressió, el setmanari Avant, que dirigia Adolf Pizcueta. Va col·laborar i va dirigir els últims números de Taula de Lletres Valencianes, la revista de renovació cultural i literària que va reclamar una normativa ortogràfica unitària compartida amb la resta del domini lingüístic. Almela va ser un dels firmants de les Normes de Castelló.

Després de la Guerra Civil, com a conseqüència d’un expedient de depuració política, Almela i Vives va haver d'abandonar el periodisme

Com a periodista va publicar uns 5.000 articles. Entre 1918 i 1939 va formar part de la redacció de La Correspondencia de Valencia. També va col·laborar en altres publicacions modernes, com Valencia Sportiva, La Semana Gráfica, Mundo Gráfico, El Día Gráfico, Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, Revista de Catalunya, D’Ací i d’Allà, La Nova Revista, etc. Com passa ara, escrivia en castellà o en català segons el mitjà. Després de la Guerra Civil, com a conseqüència d’un expedient de depuració política, va ser expulsat durant dos anys de l’Associació de la Premsa Valenciana i va haver d’abandonar el periodisme professional. Cap al final dels anys quaranta va començar a col·laborar en el diari Levante,el setmanari Deportes i la revista Clima,així com en Valencia Atracción.

Va publicar moltes traduccions i cinc llibres de versos, dos abans de la Guerra Civil (L’espill a trossos i Joujou) i tres més en la postguerra, dos a València (La llum tremolosa i La columna i les roses), i l’últim a Barcelona: Les taronges amargues. En 1950 va guanyar la flor natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb el poema Illa incògnita. A conseqüència d’haver escrit els redolins de les falles antifeixistes de 1937, després de la guerra va ser detingut, jutjat per l’autoritat militar i condemnat a sis mesos i un dia de presó menor.

Havent-se arxivat els processos de depuració, Almela, que tenia una plaça en l’Ajuntament de València com a redactor de llengua valenciana i oficial tècnic del Museu d’Etnografia i Folklore, va ser restituït i destinat a l’arxiu, on aprofità la seua convivència amb documents històrics per a dur a terme nombroses publicacions, quasi sempre relacionades amb el passat valencià. Entre 1943 i 1967 va publicar desenes d’articles i monografies.

En 1941 va crear la Librería Valenciana, dedicada al comerç del llibre antic i d’ocasió, on al llarg de quinze anys va traure 43 catàlegs i va elaborar més de 22.000 fitxes bibliogràfiques. En 1949 va ser nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia Española, en 1954 de la Real Academia de la Historia, en 1958, acadèmic de número de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, i en 1959 acadèmic corresponent de la de San Fernando i de la Hispanic Society of America.

Des de 1963 va dirigir una Escuela de Librería en l’Ateneu Mercantil, per on van passar quatre promocions d’estudiants de biblioteconomia. En eixe any, després de la mort de Salvador Carreres Zacarés, va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de València i, en 1966, un any abans de morir, l’Ajuntament el va proclamar fill adoptiu.

Com tants altres, Francesc Almela i Vives va resultar un home tallat per la guerra. Havent sigut un dels valencianistes més brillants de l’edat de plata ‒el període de la seua vida que abasta la designació de l’AVL com a escriptor de l’any 2026‒, es va convertir en una persona reservada i previnguda. Vint-i-cinc anys després de la Guerra Civil, el règim havia deixat de considerar-lo desafecte i l’havia sotmés.