Els Diumenges

Guanyadora de cinc Premis Goya (a la millor actriu de repartiment, a la millor pel·lícula, al millor guió, a la millor actriu protagonista i a la millor direcció), la pel·lícula Els Diumenges conta la història d’Ainara, una jove de 17 anys, en el moment que ha de decidir quina carrera universitària estudiarà. En un gir inesperat, la jove descarta els estudis universitaris i sospesa de donar-se a Déu en un monestir de vida contemplativa. Evidentment, la seua decisió deixa descol·locada la seua família.

Premi Conxa d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2025, Els Diumenges, amb guió i direcció d’Alauda de Azúa, ens mostra l’actualitat, també al segle XXI, de la vida contemplativa en el nostre món, amb el silenci, la pregària i la comunió fraterna, com a eixos vertebradors d’aquesta vocació.

El monaquisme, que naix amb els primers monjos, sobretot a l’Egipte, al segle IV, és també hui una opció vàlida, encara que minoritària, que omple de sentit aquells que senten la crida de Déu a viure en un monestir.

En el Jubileu de la Vida Consagrada, el 9 d’octubre passat, a Roma, el papa Lleó animava els consagrats a ser “testimonis vius de la presència de Déu en la pròpia existència” i a ser “signes profètics” en mig del món i de l’Església.

El papa Lleó utilitzava tres verbs que donen sentit a la vida dels monjos i de les monges i que els contemplatius hem de fer nostres, per tal de ser fidels a la vocació rebuda.

El primer dels verbs és “demanar”, que no és sinó “reconèixer en la pobresa, que tot és do del Senyor”. El segon verb és “buscar”, que és “obrir-se en obediència a descobrir cada dia el camí a seguir”. I finalment, el tercer verb és “cridar”, que és “oferir als germans els dons rebuts, amb cor pur, estimant tothom amb respecte i gratuïtat”.

El 1993, el bisbe Ramon Buxarrais, bisbe emèrit de Màlaga, va escriure el llibre, “Elisenda, vocació de ser arrel”, on aquest bisbe feia conèixer el valor i la necessitat de la vida contemplativa en l’Església. El bisbe Buxarrais, amb aquest llibre, amè i senzill i fàcil de llegir, escrit amb un estil narratiu, descobria els valors reals i ocults de la vida contemplativa femenina. A través d’una trama semi-històrica i de manera gradual i agradable, el bisbe Buxarrais explicava el lloc preferent que la vida contemplativa té en el si de l’Església i en el món.

En una expressió que vaig trobar molt afortunada, el G. Pau Valls, monjo de Montserrat, deia que la Quaresma és “una primavera de l’ànima”. També la vida contemplativa podem considerar-la com la primavera de l’Església i del món, pel fet que aquest carisma infon esperança, pau i fraternitat, unes realitats que avui el nostre món necessitat tant i tant. És el testimoniatge de les cistercenques de Benaguasil,, de les carmelites descalces de Serra, Puçol i Altea, de les dominiques de Paterna i de Xàtiva, dels cartoixans de Porta-Coeli, de les clarisses de Gandia i de Vila-real, de les agustines de Sant Mateu i de Benicàssim, de les caputxines de València o de les cartoixanes de Benifassà, entre altres dones i hòmens consagrats a Déu en la pregària, el silenci i la fraternitat.