11-M: l’ahir que no vol ser demà

Enguany l’11-M té un significat especial. No apareix en vermell al calendari perquè no és festiu, sinó un dia trist que recorda els atemptats d’autoria yihadista a Madrid, els més sagnants d’aquest segle en territori europeu. El calendari Taco diu que és març de 2026, però evoca març de 2003 quan la coalició liderada pels Estats Units juntament amb el Regne Unit i Espanya iniciava la invasió d'Iraq. Diran que la història no es repeteix, però presenta notables pareguts, ni que siga per contrast: si abans era Iraq, ara és Iran; si abans el president espanyol feia seguidisme boví del president americà, ara li porta la contrària; i això mereix figurar com a curiositat al dors d’una fulla d’almanac.

Evoque la intervenció espanyola de 2003 en Iraq perquè els actes tenen conseqüències, ja que l’acció d’un bàndol provoca la reacció de l’altre: dinàmica perversa de la que és un cruel exemple l’11-M. Data que romandrà per sempre a l’àlbum dels records com la foto color sèpia que ens neguem a acolorir, i a la que li quadra tot un sortidor d’adjectius si és que hi ha suficients adjectius per descriure tant de dolor. Hui, quan la memòria històrica sembla sepultada per l’Alzheimer, el 'No a la guerra' cobra de nou sentit. Tornem al passat a través del record d’un 'No a la guerra' que és un crit a favor de la pau i contra qui prescriu la violència com a recepta per acabar amb la violència; una crida a no ser comparses de bel·licosos psicòpates que, des de Washington o des de Bagdad, inciten a la venjança i activen l’efecte dominó.

L’11 de març de 2004, quan clarejava el dia, deu explosions simultànies a la xarxa de Rodalies causen 192 morts i 2000 ferits. Vint-i-dos anys després recordem aquell dia d’infausta memòria, i ho fem a la manera de Hemingway quan, citant a John Donne, invita a no preguntar “per qui toquen les campanes”. Perquè quan mor un home, mor una part de la humanitat. Per això, no preguntem per qui toquen les campanes. Toquen per tu i per mi, toquen per tots nosaltres.