El Mundial de Donald Trump

A l’estiu, el Canadà, Mèxic i els Estats Units compartiran la Copa del Món de la FIFA, festa grossa del futbol de seleccions. Un fenomen planetari gràcies als mitjans audiovisuals i els nous desenvolupaments digitals. La informació esportiva s’ha convertit en mercaderia premium del mercat global de l’entreteniment. Llevat dels funerals imperials --com el de la Reina d’Anglaterra l’any 2022 o del Papa Francesc el 2025--, cap altre producte audiovisual genera audiències semblants. Ni tampoc tant de negoci publicitari indirecte ni patrocinis directes --com ara els de la mateixa FIFA: Visa, Coca-Cola, Adidas o Qatar Airways al capdavant.

Després de més de 100 partits, que es disputaran en 16 ciutats distintes, el peak time del Mundial arribarà el 19 de juliol amb la gran final al MetLife Stadium, Nova Jersey, a 8 km escassos de Nova York. Els presidents dels països organitzadors, i especialment el nord-americà Donald Trump, que juga a casa, presidiran la cita i s’asseguraran els tirs de càmera dels realitzadors televisius. Vista la complicitat de Gianni Infantino, president de la FIFA, amb Trump, el pla de mitjans ja deu estar dissenyat. Infantino va lliurar mesos arrere un inexistent Premi de la Pau al president nord-americà durant el sorteig dels partits mundialistes celebrat a Washington. Poc després, ves a saber per què, el mateix Infantino va assitir a la Cimera de la Pau per Gaza organitzada pel mateix Trump a Egipte com si fora un cap d’estat de rellevància mundial.

Amb aquests precedents i l’esclat dels conflictes bèl·lics que Donald Trump ha escampat pel món, el Mundial de futbol apunta més que mai a aparador propagandístic universal. De la mateixa FIFA, en primer lloc, i del seu aliat Donald Trump, tan incontinent davant de les càmeres. Ara també més que mai, el resultat esportiu passarà a un segon pla i la competició esdevindrà el paisatge d’una batalla per l’hegemonia comunicativa mundial --que Antonio Gramsci em perdone-- a benefici de part. Les paraules i les imatges sempre tenen amo. No és cap novetat, no ens enganyem tampoc. Els règims autoritaris sempre han parat atenció especial als relats propagandístics que legitimen en l’opinió pública, o almenys en la publicada, les seues pràctiques coercitives i antidemocràtiques. Benito Mussolini va presidir el 2n mundial de futbol l’any 1934. Adolf Hitler va tenir els Jocs Olímpics del 1936. Tots dos esdeveniments, de gran impacte discursiu. Polític, per descomptat. Per la seua banda, el Mundial del 1978, que va convertir el valencianista Mario Alberto Kempes en la gran estrella, va ser rendibilitzat per la dictadura de Jorge Rafael Videla. L’Espanya de Franco també havia demanat l’organització d’un Mundial de futbol, que finalment no es realitzaria fins el 1982.

Afirmava Paul Auster que “els europeus van trobar una manera d’odiar-se sense fer-se miques. Aquest miracle es diu futbol”

“Un xut et pot canviar l’estat d’ànim i, en part, la vida. No té cap mena de sentit, però passa. Setmanalment, l’encanteri es reprodueix: el futbol et torna a seduir”, escriu el periodista Toni Padilla en Maleït futbol, un llibre que és una enciclopèdia. La frase de Padilla és una veritat observable ara cada tres dies per exigències del negoci. Les emocions no sempre atenen a raons, com notem sovint en carn viva. D’ací precisament la transcendència d’un esport esdevingut eina de construcció d’identitats populars. El mateix Padilla recull el cas de Berlusconi, un empresari sense massa interès pel futbol, que va adquirir el Milan, un equip amb seguidors tradicionalment d’esquerres com Toni Negri, i que en poc de temps va capgirar cap al populisme. Forza Italia, el partit polític que va crear el mateix Berlusconi, pren el nom d’un càntic a l’estadi del Milan. D’altra banda, molts equips han estat refugi d’identitats geogràfiques i de classe, com el cas del Cèltic de Glasgow, de seguidors proletaris irlandesos i catòlics, enfront del Rangers de la mateixa ciutat, més benestants, protestants i pro-britànics.

Afirmava Paul Auster que “els europeus van trobar una manera d’odiar-se sense fer-se miques. Aquest miracle es diu futbol”. Era, així ho pense encara, una de les funcions socials i polítiques més rellevant del futbol. Una funció decididament diplomàtica. Però em fa l’efecte que el Mundial del 2026 ha adquirit una dimensió incontrolable en mans de Trump, un nihilista desbocat i sense límits morals ni polítics. Abans que siga massa tard, potser com van fer alguns països en el cas d’Eurovisió, els estats democràtics haurien de fer un pensament. Al capdavall, la FIFA de Gianni Infantino és una institució molt més opaca i reaccionària que la Unió Europea de Radiodifusió (UER) que organitza Eurovisió. Si no hi posem remei, l’espectacle del 19 de juliol al MetLife Stadium serà la cirereta de la propaganda imperialista del projecte de Trump. La nostra passió futbolística no ens hauria d’encegar més enllà de les dosis homeopàtiques que ens inocula el nostre equip de capçalera. Que, per cert, no és una selecció estatal.

Suscríbete para seguir leyendo