A qui importen?

Al llarg dels últims anys, però sobretot mesos, hem pogut comprovar com tota la ultradreta (PP, VOX i JUNTS) han votat en contra d’aquelles mesures que podien afavorir a la gent més vulnerable econòmicament parlant.

Votar en contra de l’anomenat “decreto òmnibus” com a tal, ja vam veure que, tot i que el Consell de Ministres ho va aprovar, al Congrés els partits abans esmentats ho van tombar. Volien votar els assumptes per separat i, malgrat tot, quasi tots els partits estaven d’acord a votar la pujada de les pensions, estaven en desacord amb l’anomenat “escut social” on s’incloïen temes relacionats amb els desnonaments, etc.

Curiosament ara el PP -sempre tan oportunista i frívol- i després d’haver votat en contra, quan ha començat la guerra de Iran i els combustibles han començat a pujar de preus, ara demana un escut social, el mateix que fa una setmana votaven en contra. En fi...la coherència del PP...

L’arrogant de Míriam Nogueras, portaveu de JUNTS, va acabar la seua intervenció amb un “Els tornem a dir sí a pensions i escut social, però no a ocupacions”. El problema es va centrar en la prohibició dels desnonaments per als inquilins que no tinguen una altra opció per a viure. Amb l’estratègia de confondre desnonaments i ocupacions il·legals, de nou van justificar el seu vot negatiu. I, de nou van perjudicar les persones més vulnerables i van facilitar (i aquí està el “tic” de la qüestió) als fons voltor que, es podria dir que són, almenys en part, els “seus” representants.

Tampoc els va importar massa el fet que les companyies aèries, en massa casos també en mans de les multinacionals, apujaren els preus de forma desmesurada en casos de catàstrofes naturals com la DANA o sobrevingudes com l’accident d’Adamuz. També van votar en contra de la regulació de preus en aquests casos. No els va importar que la gent haguera de pagar centenars o milers d’euros per poder desplaçar-se per qüestions de feina o d’estudis.

Em sembla miserable utilitzar les desgràcies o necessitats de la gent, majoritàriament treballadora, per a qüestions partidistes. És una cosa que de sempre m’ha molestat molt de la política. I la gent de l’anomenada “classe” política no té cap problema a convertir-ho en “pedres que llançar” als adversaris polítics ja, quasi convertits en enemics. Em sembla la cara més lletja de la política, siga on siga i siga qui siga.

I si des del Congrés dels Diputats se’ns mostra tota aquesta misèria moral, sols interessada en aquells assumptes que els puguen brindar rèdit polític, encara és pitjor quan d’anar de “salva pàtries” es tracta.

M’estic referint a l’estúpida guerra que han començat el mal i autoritari cabdill Trump i el genocida amb ordre de cerca i captura per part de Tribunal Penal Internacional Netanyahu.

Si no en teníem prou amb el genocidi de Gaza i també en Cisjordània, ara n’han començat altra a l'Iran. Tot per tapar les vergonyes d’aquests dos personatges a qui la història jutjarà i els tribunals en algun moment, potser també.

I quan Sánchez s’ha plantat i ha dit que no poden utilitzar les bases de Morón i de Rota, el pedòfil i violador de Trump ha començat un atac desmesurat contra l’economia espanyola i contra el mateix Sánchez com a líder que no li ha ballat l’aigua. És com una criatura menuda a la qual li han negat un caprici. Creu el món és seu i pot fer el que li dona la gana en qualsevol moment i sense cap control.

Que la gent més vulnerable ho puga passar malament per les decisions polítiques que prenguen, sembla que a gent dels partits que he dit abans o a gentola malparida com Trump o Netanyahu, no els importa res.

Com tampoc els importa gens ni mica tots els morts que les diferents guerres que van començant i que van deixant morts sense parar. Com la d'Ucraïna, la del Iemen, Sudan, Myanmar, o la de l'Afganistan i Pakistan, per no anomenar-ne altres. Perquè sempre envien a les guerres als fills (i de vegades filles) d’altra gent segurament en situacions econòmiques vulnerables, però als fills de la gent poderosa no els envien mai. Molt curiós el tema.

No importen les morts ni les agressions sexuals que pateixen les dones per part dels soldats dels diferents exèrcits a l'utilitzar-les com una arma de guerra més. O amb l’obscur objectiu de fer una neteja ètnica.

Les decisions polítiques nacionals o internacionals, tenen conseqüències per a la gent més vulnerable, tal com acabem de vorer, però, a qui li importen de veritat? En massa ocasions a qui prenen les decisions, òbviament que no.

La posició de Sánchez i la del seu govern, almenys ens deixa espai per a l’esperança i això, almenys a mi, em fa sentir menys por.