A falta de pa, bona és la coca de dacsa

Després dels últims resultats, sembla que el València CF deixa la respiració assistida i comença a alçar el cap, però necessita encara una bona dosi d’oxigen per a evitar complicacions en el tram final de lliga. Continue pensant que l’equip no està ben dirigit per un Carlos Corberan que va caçant “gamusinos” i no acaba de trobar el camí. Com un pintor, que no acaba de decidir amb quina gamma vol treballar i va barrejant tots els colors de la paleta per vore si encerta alguna pinzellada convincent. El resultat són tons xocolate, grissalles sense trellat i una harmonia de color que indica que no saps per on tirar. Jugar els últims minuts davant l’Alavés amb Raba i Almeida (que estan més fora que dintre de l’equip) ens mostra que Corberán va buscant en la maleta de les pintures colors que ja tenía secs i oblidats, com un acte de desesperació. Al final, la jugada va eixir bé, com un triple que entra en l’últim segon i acabes guanyant l’encontre, però si seguim amb eixa dinámica, caldrà anar a Mestalla amb un desfibril·lador per un possible atac al cor.

Si analitzem el joc del València CF, continuem amb els mateixos errors defensius de tota la temporada; qualsevol centre lateral de l’equip contrari esdevé perill imminent de gol encaixat, i això no pot ser, resulta desesperant. El mig del camp és molt millor amb Guido, un jugador extraordinàri i molt necessari, que sap marcar el ritme i li dona sentit al joc. Des d’ací, aprofite per a sol·licitar a l’aiatol·là de Singapur que es rasque la butxaca i amolle la “pasta” pel migcentre argentí. Ugrinic és un tractoret (batejat carinyosament com “Massey Ferguson”) que rasca quan ha de fer-ho i dona solidesa al mig del camp. Finalment, la davantera també millora una miqueta amb Sadiq i Ramazani (el “duo sacapuntos”) però sense ser res de l’altre món. Menció especial per al davanter nigerià que no m’atreviria a qualificar-lo de bo o roín, personalment, em sembla un jugador molt atrotinat i malgirbat però que suma a l’equip, aportant més coses positives que negatives; “a falta de pa, bona és la coca de dacsa”.

De suplents a titulars

La veritat és que en un València CF normal, més de la meitat dels jugadors que ara són titulars, serien suplents o inclús la tercera opció. No cal nomenar-los però, si ferem un llistat, el 90% de l’afició coincidiria amb els mateixos jugadors. Eixa és la realitat del València CF actual.

Les últimes victòries ens ha situat en una posició més favorable en lliga i ens ha donat tranquil·litat, però açò encara no ha acabat, queda un món per a aconseguir eixos anhelats 42 punts. Seria un error pensar que ja hem eixit del pou i està tot fet... Per cert, prohibit nomenar Europa, sempre que pensem en eixa possibilitat l’equip es desunfla. És de veres que la dinàmica és més positiva, però continuem sent un equip molt fràgil i blanet. Les dos eixides a Oviedo i Sevilla marcaran quin final de temporada ens espera: mediocre o agònic. Amunt!

Suscríbete para seguir leyendo