El pacifisme davant la guerra

Certament, la guerra és una dura realitat que ens assetja cada vegada de més prop. La guerra és l’instrument per excel·lència de l’exercici despòtic i desmesurat del poder fins al punt de voler disposar de les nostres vides. Amb ella caminem cap a un suïcidi col·lectiu.

Fins ara, ens enganyaven amb causes patriòtiques, ens deien que els soldats, i tothom, lluitàvem per una causa noble i gran.

Ara, ni tan sols això ens ofereixen. Volen que ens comprometem en una guerra sense més objectiu que el domini pur i dur, sense més principi que l’acaparament de riqueses i el control de les nostres vides mitjançant la por i l’ús innoble de les noves tecnologies. L’únic principi a defensar són els interessos espuris i imperialistes de l’exèrcit més poderós del món i d’una nació en decadència: els EE. UU.

Front a la guerra i el caos, hem de dir que la pau i la seguretat es construeixen des de les resistències i els carrers. També, i és ben important, des d’estats no genuflexos com volem que siga l’estat espanyol. És important i significatiu que els responsables de conduir l’estat central actuen com una llum en la foscor.

Cal dir que els pacifistes no defensem cap submissió. I menys encara a un neofeixista prepotent i bròfec com és Donald Trump. Defensem els drets humans, la justícia global, el benestar i el bé comú, l’ajuda mútua, la solidaritat i l’amor a la vida. Nosaltres triem aquesta alternativa. Aquesta és la millor lluita.

Ja sabem que les guerres ens acompanyen des de fa molts segles però als darrers 80 anys havíem aconseguit, si més no, una certa contenció que evitava una conflagració mundial. Semblava que alguna cosa havíem aprés de les dues grans guerres del segle XX.

Ara mateix, estem reculant en aqueix camí i acostant-nos a una perillosa ‘construcció’ i destrucció d’enemics que no tenen perquè ser-ho.

Estudis com els d’Erica Chenoweth i Maria Stephan ens forneixen d’una certa esperança, tan necessària en aquests moments. Tot partint d’un conjunt de dades elaborades per The Nonviolent and Violent Campaigns and Outcomes (NAVCO) Data Project de 2019, amb ampliacions posteriors, analitzen 323 campanyes de resistència armada y de noviolenta (217 i 106, respectivament) entre 1900 y 2006. Les seus conclusions indiquen que les campanyes noviolentes han tingut èxit en un 53 per cent dels caos en comparança amb el 26% de les campanyes de lluita armada.

A més a més, enuncien la norma del 3,5%, la qual ens diu que cap govern no ha pogut resistir una mobilització que haja aconseguit la participació activa d’almenys eix percentatge de la població.

Per si això fora poc, i no és cosa baladí, els moviments no violents tenen moltes més probabilitats de conduir a democràcies estables que no els conflictes violents, els quals acaben construint estats propensos a la tirania.

En tot cas, allò que no podem i devem fer és deixar-nos portar per la febre militarista i autoritària, per un cabreig fal·laçment defensiu que ens condueix per un mal camí, per una mala estratègia i per una mala convivència que vol carregar-se el que tenim de democràcia.

Suscríbete para seguir leyendo