Assessors: + que ahir i - que demà

Escric des de la irritació que em provoca el polític que diu una cosa i en fa una altra. Quan és oposició jutja excessiu el número d’assessors del govern; i quan és govern ignora el repertori regeneracionista igualant i fins i tot obrint la porta a superar la xifra anterior “perquè poden sorgir noves necessitats” (portaveu del Consell dixit, gest descarat inclòs). Tant de bo els nous assessors no siguen com el de Vox a les Corts Valencianes, que cobra 90.000 euros i, com va poc per l’oficina, quan li ho retrauen afirma que fa teletreball. Que com és això? No esperaran que jo ara aclarisca el misteri de contractar algú que viu a Múrcia (això pertoca a altres), només dic que les incògnites són més que els aclariments, ja que el fitxatge s’ha explicat com un iceberg: contestant la huitena part i amagant les set restants.

Que el govern valencià tinga 30 assessors més que a principi de legislatura solament s’explica per l’efecte devastador de la via fenícia que tradicionalment s’utilitza per satisfer gent del partit amb molletes d’organigrama; procediment tan abusiu que sembla cenyit al manament bíblic “creixeu i multipliqueu-vos”. Un desvergonyiment. Com la prebenda atorgada a Carlos Mazón que, seguint la lletra del tango "por la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser" president, tindrà cotxe, xofer, oficina i dos assessors de per vida.

En resum: que no és el mateix predicar que donar blat. Acusar els predecessors amb retòrica barata i exemplaritzant funciona com estratagema política —i així serà mentre hi haja babaus que s’engulen tan enganyós puré amb els ulls tancats—, però no aporta solucions, sinó excuses; ara, sota la coartada d’hipotètiques “necessitats”. Allò que el PP diu hui dels assessors no és el mateix que va dir ahir, i si perd el govern tampoc serà el que dirà demà. Inevitable, doncs, traçar paral·lels amb aquella clàssica declaració romàntica que simbolitza l’amor i afirmar que el número d’assessors, amb el PP, hui més que ahir però menys que demà.