Elegia per l’espai públic

Els diaris, les televisions i les xarxes n’han estès acta testimonial fa a penes una setmana. Les Falles han convertit València (i rodalia) en un abocador il·legal de residus --sòlids, líquids i gasosos-- entre envelats fora mida i parades de fritanga multicultural. València, quina paciència va ser l’enyorada secció periodística des de la qual l’amiga Fina Cardona-Bosch ataüllava el despropòsit en què havia entrat el cap i casal del nostre “país kafkià”, concepte també made in Cardona. Enguany, i sense Fina, que descansa en alguna galàxia de lliure disposició entre les Illes Lofoten i Oklahoma, les Falles se n’han eixit definitivament de mare. Per descomptat, els ingredients del diagnòstic són massa complexos per a reduir-los a la desastrosa política municipal, que ausades que s’hi esforcen. Hi ha també, comptat a ull d’alfarrassador, el model hipertròfic de la festa, la turistització de baix cost de la ciutat o la falta d’una cultura cívica respecte dels usos i abusos de l’espai públic urbà. Etcètera.

Al meu entendre, la concepció de l’espai públic és la pedra de toc de les polítiques institucionals urbanes: passives, en el cas que ens ocupa i, en general, interessadament deixades en mans de les dinàmiques del mercat i de grups d’interès com la patronal hotelera o la nostrada Junta Central Fallera. Un espai comú que, d’acord amb la literalitat del concepte, hauria de ser de tots i de ningú, la qual cosa exigeix mesures de gestió de la convivència entre els grups ciutadans que en formen part i en pateixen les conseqüències, tant si volen com si no. Un espai, no hauríem d’oblidar-ho, on es disputa en bona part l’hegemonia cultural i també política de les societats. En contra del model diguem-ne americà en què l’espai públic és una zona de pas i de trànsit, la ciutat europea i especialment mediterrània l’associem a llocs de trobada i diàleg com la plaça, els equipaments comunitaris i els espais parapúblics com el cafè i el mercat. La controvèrsia democràtica i la qualitat de la vida ciutadana depenen precisament del capital social que la gestió urbana --de l’espai construït i de l’habitat, per dir-ho com Richard Sennet-- és capaç de facilitar al veïnat.

Si bé ho mirem, les idees vigents sobre la comunicació mediàtica i el ciberespai digital --tan determinants en la societat de la informació en què vivim immergits-- són les rèpliques tecnològiques d’aquesta concepció de l’espai públic material. La colonització econòmica de les seues dimensions social, política i cultural és una derrota dels projectes progressistes i difícilment reversible sense canvis radicals. És, al capdavall, la derrota de l’espai públic entès com a bé comú; aquell que no té preu de mercaderia. Per això, els governs democràtics tenen l’obligació peremptòria de corregir les externatitats (negatives) del model economicista de l’espai públic i proposar polítiques estratègiques que n’invertisquen les tendències. Lluny de l’orientació individualista (i sovint moralista) de l’esquerra potsmoderna, el primer àmbit d’actuació de les polítiques progressistes és precisament l’espai públic vist com un espai social i, per tant, col·lectiu. Sense polítiques públiques adequades als nous reptes, entre els quals destaca la privatització i ocupació intensiva de l’espai, la ciutat esdevindrà, com en el cas de Falles, un simple escenari parateatral destinat --sobretot-- a masses de consumidors passavolants. Finalment, la taca d’impunitat festera i els seues efluvis metastàtics alimenta de forma sostinguda la “modernitat impossible” del país kafkià a què es referia l’il·lustrat Carles Pérez.

La taxa turística és tan imprescindible com insuficient

L’espai públic físic és, convé remarcar-ho en memòria del mestre acabat de traspassar, el substrat material de l’esfera pública habbermesiana, un impossible sense alguna mena d’intervenció racional, pragmàtica i decididament política. Potser per això el mateix Jürgen Habermas va tenir temps d’autoesmenar en part la pròpia concepció de l’esfera i l’opinió públiques a causa dels canvis estructurals “en l’esfera pública i la política deliberativa". La crisi de creixement que han fet aflorar les darreres Falles exigeix diagnòstics complexos i respostes polítiques, entre les quals la taxa turística és tan imprescindible com insuficient. El model de ciutat mediterrània està en joc, i també per descomptat el mateix sentit de festa popular com l’havíem entès fins ara. Mentre tot això arriba, el columnista, al·lèrgic a la poesia lírica que demana l’elegia, programa escapades terapèutiques Illes Lofoten enllà on, segons imaginava el poeta somnàmbul, la gent era culta, neta, desvetllada i feliç sense falles folles, gaiates multicolors, processons de vint-i-un capellans ni bous embolats. A fi de comptes, tant fa una falla o una gaiata com unes andes passejades a pes de braços o un cadafal.