L’estratègia del camaleó

Ja han passat uns anys des que, en 2021, en un míting de Vox a Madrid, es feren virals les aclaparadores paraules de Giorgia Meloni Io sono una dona, sono una madre, sono italiana, sono cristiana. Tota una declaració de principis resumida en onze paraules que han esdevingut la base del nou feminisme ultra de l’extrema dreta i el somni humit d’una autèntica tradwife. Dona, mare, italiana i cristiana. No es pot dir més amb menys. I les seues paraules no poden estar més d’actualitat hui. 

La premieritaliana no parlava debades. Cada substantiu porta darrere una enorme càrrega simbòlica i política on es poden reconéixer les senyes d’identitat de la nova extrema dreta. Dona perquè reivindicava que elles estan ocupant un espai ideològic que abans estava reservat quasi exclusivament als hòmens. Mare com a reafirmació de la seua concepció de la família tradicional -res de barrejar peras con manzanascom va dir aquella- unida en sacrosant matrimoni per la gràcia de Déu i on no caben experiments fora del mascle i la femella. Italianaperquè el seu ADN s’abasteix del nacionalisme identitari per a criminalitzar la immigració, al diferent, a l’altre. I l’afirmació de cristianaja fou el colofó final, el llacet del regal que deixà meridianament clar que les altres religions -i no ens enganyem, molt especialment els moros- no tenen cabuda a casa nostra. Molt millor que els tornem per la via ràpida a la seua. 

Però el realment sagnant no és que esta signora pronunciara tal discurset pseudofeminista, sinó que cada volta més dones -i cada volta més joves, segurament per falta de referents- s'identifiquen amb el relat de l’extrema dreta segons el qual certs col·lectius no haurien de ser objecte del feminisme, la violència sexista l'exerceixen els immigrants (els Cayetanos de cap manera!) i el rol de les dones és el d’esposa submisa i mare que si assoleix llocs de poder és per pur sacrifici patri, com la Meloni. 

Que la Machosfera està entre nosaltres és un desagradable fet a combatre, atesa l’àmplia gamma de comunitats en línia (fòrums, YouTube, TikTok, podcasts) que comparteixen idees com ara la reacció contra el feminisme contemporani, la idea que els homes són discriminats, la narrativa de crisi de la masculinitat o els discursos identitaris i ultraliberals. Però que arribe la ja batejada com Womansferaés inquietant. Tot això amanit amb l’ascens de lemes d’ultradreta que advoquen per tornar al tradicionalisme més ranci.

Si bé un dels elements clau de la masculinitat més casposa és defensar el vell ideal de la pata quebrada com a pilar necessari per al sosteniment de la societat del benestar, a este relat s’hi han afegit, en l’àmbit de les xarxes, algunes noves feministes “alfa”, que presenten aspectes com la llibertat sexual com una amenaça. Amb les seues arengues contra l’avortament, el matrimoni igualitari, les realitats trans en la infància o l’educació sexual a l’escola, no fan sinó reforçar les narratives més conservadores. I no es tracta d’encabir-ho tot en el mateix sac, que quede clar: les realitats són diverses. Però homogeneïtzar els casos i passar-los per la batedora d’una suposada superioritat moral no eximeix ningú de l’error.

Steven Forti ja va definir al seu llibre Extrema derecha 2.0 els conceptes de pinkwashing i homonacionalisme, és a dir, l’apropiació per part dels partits reaccionaris dels postulats feministes. Igual que l’Església catòlica va fer amb les festes paganes aprofitant-les per al seu propi proselitisme, l’extrema dreta ha ressignificat el concepte de feminisme, vampiritzant-lo per a enfortir el seu missatge ideològic i la seua infiltració en la societat. 

Però quines carències té l’esquerra perquè tantes dones estiguen apartant-se a poc a poc del seu territori ideològic tradicional? D’on prové la confusió entre el tan anhelat empoderament de les dones i aquest “visquen les cadenes”? És com una relectura capciosa de Miedo a la Libertadde Fromm dècades d’avanços socials després: germana, agafa’t les ales i talla-te-les pel bé de la comunitat. 

Aquest és un fenomen complex i al que contribueixen una ampla sèrie de factors que ja varen ser estudiats amb detall per Sara R. Farris al seu llibre En nombre de los derechos de las mujeres. El auge del feminacionalismo. Jóvens decebudes de la política, assetjades per la precarietat laboral o per la impossibilitat d'accedir a un habitatge digne són la pesquera perfecta per als partits que prometen una España para los españoles.  

Per altra banda, l’estèril debat en el si del feminisme no ajuda, separa. Lluny de superar-se els enfrontaments interns entre l’anomenat feminisme tradicional, la filosofia queer o la interseccionalitat, les escletxes deixades són cada volta més profundes i insalvables. I la dreta les aprofita molt gustosament. 

Aquesta no ha trobat millor estratègia que utilitzar la veu de les dones per tractar de donar un plus de legitimitat al seu discurs retrògrad. Sols cal recordar el trist paper d'Ester Muñoz del PP i Pepa Millán de Vox al Congrés defensant la prohibició del burca. Sublim. 

Però més enllà d’estes actuacions ridícules a les quals l’extrema dreta ens té acostumats, el que de veres pesa i dol és la falta de contundència amb què els partits polítics tradicionalment feministes i d’esquerres estan tractant els darrers casos d’assetjament sexual dintre de les seues pròpies fileres. De fet, segons els òrgans de direcció del PSOE, la manca d’una resposta prou ràpida i eficaç en el cas Salazar ha tingut un impacte rellevant en el suport demoscòpic de les dones, fins i tot superior al d’altres episodis recents que ha afrontat el partit.

Encara que es prenguen mesures dràstiques puntuals com va ser l’expulsió de l’alcalde socialista d’Almussafes per assetjament sexual, la percepció que queda en la ciutadania és que els partits polítics no actuen amb la deguda contundència contra aquesta xacra. Els d’esquerres, per descomptat. Perquè els partits de dreta o ultradreta - ahí estan els casos de l’alcalde de Móstoles o el responsable de xarxes socials de VOX - ni estan per la persecució dels abusadors ni tampoc se’ls espera. 

Le Pen, Meloni o Weidel a Europa i, en l'àmbit local, Álvarez de Toledo o Díaz Ayuso s’omplin la boca parlant dels drets de les dones en una sort de camaleonisme feminista. Pensen que adoptant l’aparença d’allò que en el fons odien seran capaços d’enganyar els seus votants. I mirant com pinten les coses, redeu que ho estan fent bé! 

Segur que recordeu la magnífica pel·lícula de Don Siegel de 1956 La invasión de los ladrones de cuerpos, on els habitants d’un tranquil poble dels EUA són duplicatsper uns clons perfectes que creixen en unes beines vegetals com si de fesols es tractaren. Doncs, compte amb les feministes de dretes que han eixit de la beina!

Ja estan ací!