Benvolgut Stefan

Vivim un temps en el que podem sentir que la història es precipita. El seu curs natural, silenciós i imperceptible és ara estrepitós, violent i accelerat. I en breu, quan tornem la mirada enrere, advertirem que el que pareixia un dia més era, en realitat, la frontera cap a un nou món més vell que l’anterior, més intransigent, menys humà; un món irreparable d’on ja no podrem tornar. Però quin va ser el dia en el que creuàrem el llindar?

El que queda clar és que el món cap al que ens dirigim no és, amb totes les seues imperfeccions, la forma superior d’ordre que crèiem. Ni Europa el projecte moral i polític que pensàvem.

Stefan Zweig va incloure al seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, publicat a 1927, retalls determinants de la història i moments extraordinaris d’inspiració que van donar forma a l’esdevenir de les generacions següents, o que van resultar una genialitat artística. Instants que empenyeren la història i la cultura, i que van significar una promesa de futur per a la humanitat.

Possiblement, si haguera continuat amb vida hauria inclòs també alguns moments sublims de la segona meitat del segle XX, com la interpretació del Cant dels ocells de Pau Casals a la Casa Blanca el 13 de novembre de 1961, convidat per JF Kennedy. Un acte per significar un nou compromís d’entesa entre cultura i idealisme i un reconeixement dels oblidats d’una Europa -i d’una Espanya- desfeta pel feixisme. Un violoncel que sonava a pacifisme i drets humans. I pot ser també inclouria la roda de premsa del 9 de novembre de 1989, quan un portaveu del politburó alemany, amb torpesa, va iniciar una confusió que acabaria amb la caiguda del mur i la separació de les dues Alemanyes. Moments d’un simbolisme estel·lar; d’unificació europea.

Però ara, benvolgut Stefan, tornem a viure moments que van en un sentit contrari al de la teua obra. Cada resultat electoral, cada pacte indecent dels nostres governants, cada gest de tolerància cap als intolerants, és una rendició que ens allunya del que vas voler significar. De la teua idea d’Europa i del món.

Et podria explicar també que ara les guerres ens conmouen menys, i han tornat els colps d’estat, que es donen a través de les xarxes per intentar segrestar una realitat. I ben al contrari del que vas escriure, ja no ens calen els milions de persones d’un poble per veure nàixer un sol geni; entre un grup de gent o qualsevol cartell electoral un mediocre es proclama salvador.

M’agradaria contar-te, benvolgut Stefan, que hem reaccionat. Que entre demòcrates ens hem posat d’acord per impedir este enverinament de la democràcia i el desprestigi de la intel·ligència. Però no ho puc fer. Encara que coneixem el que ja va passar, la teua història, subestimem el perill de l’odi i pactem amb ell si ens interessa. I si bé responem a invasions com la d’Ucraïna -a diferència de la d’Àustria en el 1938-, dubtem en denunciar el genocidi a Gaza, fem el joc a nous dictadors i pactem governs de països democràtics amb els mateixos feixistes d’abans.

Després de moltes dècades i d’una història en comú no hem estat prou valents per dissoldre’ns en una identitat europea, ni hem esborrat fronteres entre les nacions ni oblidat els vells nacionalismes.

Et diria que, quan repensem quin va ser el dia que tot va canviar, el que vam creuar el llindar sense retorn, entendrem que no va haver un fet ni una hora determinada: tot va començar quan renunciàrem a resistir.

Després de quasi cent anys, encara creguem saber-ho tot. Però una vegada més, demostrem que no hem entés res.